Rosa Gil i el restaurant Casa Leopoldo, menjar per a tothom
Noms Propis
- Rosa Gil és un personatge molt conegut a Barcelona per regentar el mític restaurant Casa Leopoldo
- A Noms Propis, Gil recorda anècdotes i personatges memorables que han gaudit d'un servei assequible per a tothom
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
La restauradora Rosa Gil va créixer entre cassoles, llibres i converses enceses a Casa Leopoldo, el restaurant del Raval que el seu avi va fundar el 1929 i que acabaria convertint-se en un autèntic refugi per a escriptors, artistes i bohemis de totes les èpoques. Des de petita, Gil va aprendre l'ofici d'acollir: de l'avi, el sentit social i humà del treball; del pare, l'art de tractar les persones. Va ser l'amfitriona elegant i discreta que va veure passar per les seves taules figures com Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Sabina, Serrat, Orson Welles i Hemingway… però també veïns anònims que, per a ella, eren igualment il·lustres. La seva història és la d'un barri, d'una ciutat i d'una manera de viure la cuina i l'hospitalitat. La presentadora Anna Cler recupera amb Rosa Gil la memòria viva de Casa Leopoldo. Una dona que ho ha vist tot: les tertúlies amb escriptors, les nits bohèmies del Barri Xino, els artistes i les històries petites que fan gran una ciutat.
Casa Leopoldo, menjar per a tothom
L'avi de Rosa Gil, Leopoldo Gil, era conductor de tranvia. Amb la seva dona, Elvira Gil, va decidir obrir un restaurant al barri barceloní del Raval l'any 1929, coincidint amb l'Exposició Internacional a Barcelona. L'avi Leopoldo tenia el desig de trobar una botiga en traspàs amb habitatge per millorar les seves condicions de vida i així va ser. La fonda va començar a funcionar perquè donaven molt bé de menjar a preus assequibles. La regent de Casa Leopoldo afirma que fins als anys quaranta aproximadament, "els plats valien cèntims", i afegeix que "fins l'últim dia no hem deixat de fer el menú econòmic".
“Fins l'últim dia no hem deixat de fer el menú econòmic“
Durant molts anys el restaurant no tenia carta. Gil comenta que com a la família ningú sabia llegir ni escriure, tenien una pissarra amb els plats escrits per un amanuenc, que era una persona que es dedicava a l'ofici d'escriure a mà. Malgrat això, segons l'entrevistada "hi havia molta clientela que tampoc sabia llegir i se'ls deia els plats i el preu de boca".
Consciència de classe: la mort de Seguí
Aquesta idiosincràsia del negoci d'oferir una gastronomia a l'abast de tothom no és casualitat. La neta del fundador del restaurant ve d'una llar molt humil i amb consciència de classe. Gil revela que el seu avi Leopoldo admirava Buenaventura Durruti, sindicalista que fou de les figures més importants de l'anarquisme espanyol i un dels líders de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i del seu deixeble Salvador Seguí, "el noi del sucre", també una de les persones més destacades de l'anarcosindicalisme d'Espanya d'inicis del segle XX.
"El noi del sucre", de tant en tant, anava a fer un àpat a Casa Leopoldo. De fet, segons explica Gil, "a Seguí se'l van carregar a trets els sicaris de la patronal a la cantonada del carrer de la Cadena amb el carrer Sant Rafael", instants després que l'anarquista sortís del restaurant. Era un 10 de març de 1923 quan els pistolers blancs del Sindicat Lliure van matar Seguí com a represàlia per l'assassinat pocs dies abans de José Martí Arbonés, dirigent del Sindicat Lliure. S'acusava al Sindicat Lliure d'estar al servei de la patronal catalana i agrupada a la Lliga Regionalista, partit polític catalanista d'ideologia conservadora.
La restauradora de Casa Leopoldo, Rosa Gil, a 'Noms Propis'. JOSEP ECHABURU JOSEP ECHABURU
'Ments privilegiades' i personatges del barri
Casa Leopoldo es va convertir en una seu de la bohèmia, de la cultura i de la literatura. L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán era un habitual. De fet, estava tant lligat a la fonda que l'incloïa a les seves novel·les. Era el restaurant preferit del detectiu Pepe Carvalho, personatge protagonista dels seus relats. El local que regentava Rosa Gil també va aparèixer en algunes obres del novelista Carlos Ruiz Zafón.
A Casa Leopoldo hi tenien lloc tertúlies literàries on hi participaven il·lustres de la talla d'Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Maruja Torres, El Perich i Terenci Moix, entre d'altres. A aquestes persones més conegudes, Rosa Gil els anomenava "ments privilegiades". Gil explica que el seu pare tenia una cosa molt clara amb aquest col·lectiu que menjaven i bevien allò més car i bo. Com eren clients molt fidelitzats i, sovint, els convidaven a seure amb ells i participar de les xerrades, deia que "això era un regal que no tenia preu", i per tant "a l'hora de cobrar 'no els clavava'".
“E ra un regal que no tenia preu i a l'hora de cobrar 'no els clavava'“
No obstant això, Gil també tenia en molta consideració alguns "personatges del barri que n'hi ha per sucar-hi pa", com el cap de la droga. Gil reconeix que el Barri Xino era un districte conflictiu, però "allà no va morir ningú. Les navalles no s'utilitzaven", assegura. La restauradora va néixer envoltada de prostitutes, que ella prefereix anomenar-les "dones de la vida". "Qui les volia ofendre, les deia 'putes'", explica, i afegeix que algunes d'elles eren clientes a Casa Leopoldo.
L'art de tractar amb la gent
“De l'avi he heretat el coratge, del meu pare la templança i de la meva mare la tendresa“
Rosa Gil ha sigut una persona molt reconeguda, pràcticament un personatge icònic, a Barcelona. Ella va deixar clar a la seva família que no volia treballar a la cuina perquè no li agradava. En canvi, "treballar amb la gent" sí li agradava. En el seu pare tenia el millor dels mestres a la seva feina a Casa Leopoldo. La restauradora es fixava molt com treballava el seu pare i només va haver de deixar-se anar i seguir les seves passes per aprendre i millorar en la seva funció al restaurant. "De l'avi he heretat el coratge, del meu pare la templança i de la meva mare la tendresa", conclou Gil.
