Fachada de la Gloria

Gaudí va dissenyar la façana de la Glòria el 1916, deu anys abans de la seva mort. I va encarregar una maqueta que va ser destruïda arran dels avalots dels primers dies de la Guerra Civil. La construcció va començar 86 anys després, el 2002, i s'ha mantingut fidel a la intenció original: que, abans d'entrar al temple, els visitants prenguin consciència del paper de l'home dins de la Creació.

"Va imaginar un conjunt de 16 grans llanternes de pedra de forma hiperbòlica que s'eleven des dels laterals, des de 20 metres d'alçada fins a 80 metres", descriu l'arquitecte director de la Sagrada Família. Jordi Faulí és el novè arquitecte al capdavant de la construcció de la basílica i el setè després de Gaudí. Aspira a veure les torres dels quatre campanars de la façana de la Glòria acabades en els propers 10 anys.

Més endavant, quan s'hagin completat les més de 100 figures que decoraran la façana, allò que el visitant veurà quan estigui completa serà, segons la descripció de Faulí, "un conjunt de sis llanternes il·luminades amb el sol que apareixeran rodant i elevant-se cap amunt per expressar el desig de vida eterna, de glòria eterna".

La puerta de la Eucaristía fue diseñada por el escultor Josep Maria Subirachs y muestra la oración del Padre Nuestro en 49 idiomas, destacando sobre los demás el catalán.

L'endemà de la crema del taller de Gaudí, durant els primers dies de la Guerra Civil de 1936, els seus col·laboradors van enterrar els fragments de les maquetes perquè ningú no els trenqués més. "Quan es van destapar, van permetre, juntament amb les fotografies, tenir l'equivalent als arxius 3D d'un despatx actual", explica el director de la Càtedra Gaudí, Galdric Santana.

Això ha permès als continuadors de Gaudí mantenir la fidelitat al projecte original. Primer, ho van fer mitjançant la implicació d'alguns dels seus col·laboradors més propers, com Domènec Sugrañes i Francesc de Paula Quintana. I, després, mitjançant l'estudi exhaustiu del llegat de l'arquitecte.

A tota aquesta documentació s'hi han anat sumant els avenços tecnològics amb el pas dels anys. La impressió 3D i els escàners LiDAR, que utilitzen polsos de llum làser per mesurar distàncies amb gran precisió, han permès que l'obra s'acceleri substancialment en les últimes dècades.

Sis grans torres en 12 anys

Com en altres parts del temple, Gaudí resumeix la jerarquia del cristianisme en el sistema de torres de la Sagrada Família: des de les torres més baixes, dedicades als 12 apòstols, la basílica guanya alçada en les torres de Maria i els quatre evangelistes, i toca el cel en el seu punt més alt: la torre de Jesucrist. Aquesta disposició piramidal no és només formal, sinó simbòlica, i visualitza un ascens des de la comunitat apostòlica fins a Crist.

Iniciada el 2014, la construcció de les sis torres centrals de la Sagrada Família ha suposat un dels majors reptes arquitectònics del projecte. Tenen entre 135 i 172 metres d'alçada, i ha estat possible acabar-les en tan sols 12 anys gràcies a l'ús de panells de pedra tensada. És a dir, mòduls prefabricats i reforçats des de l'interior amb barres d'acer.

Per què la Sagrada Família fa 172,5 metres d'alçada?

Jordi Fauli Arquitecte director de la Sagrada Família

"Amb aquest sistema, la pedra adquireix una resistència superior a l'habitual", explica Faulí. L'arquitecte detalla que la tècnica, similar al sistema per mòduls que Gaudí ja va utilitzar a la façana de la Casa Milà (1906-1912), ha simplificat l'obra alhora que n'ha garantit l'estabilitat. "Primer muntàvem els panells en un taller extern i després els col·locàvem, sabent que coincidirien perfectament", enumera.

Les peces de les torres són de pedra sorrenca. Estan tallades amb una eina digital de precisió i acabades a mà per mantenir la textura artesanal.

Els panells estan acoblat amb barres d'acer inoxidable per formar una estructura lleugera i resistent al vent.

Cadascun dels mòduls està ancorat a l'estructura central de la torre. Al centre hi ha una escala helicoidal i el buit per a un ascensor.

La creu de Jesús

La incorporació d'avenços tecnològics també beu de les fonts històriques. "Tenim El Propagador de la Devoción a San José", exposa la coordinadora del Centre de Documentació de la Sagrada Família, Laia Vinaixa. Es tracta d'una revista editada pels promotors del temple que va començar a publicar-se fins i tot abans de la seva construcció i que n’explica tot el procés. "És una base molt important per poder seguir el projecte", insisteix.

Una altra font són els Àlbums de la Sagrada Família, uns quaderns que des de 1915 es van utilitzar com a guia en diverses llengües per visitar l'obra. S’hi definia, per exemple, com seria un dels últims elements que s'han instal·lat: la creu de la torre de Jesús.

Les notes diuen que la creu se situaria damunt de l'altar, al centre del creuer; que tindria quatre braços perquè fos visible des de qualsevol angle i que la seva forma partiria d'un quadrat fins a transformar-se en un octògon. Pel que fa a l'estructura, els àlbums mencionen que seria de vidre resplendent perquè es poguessin contemplar les vistes des de l'interior.

Els continuadors de l'obra de Gaudí han descartat que la creu sigui completament transparent, perquè acumularia tant de calor que no es podria visitar. Però, per conservar la idea original, han buscat una empresa especialitzada en obres de formigó i vidre de Gundelfingen (Alemanya) i l'han revestit d'unes 15.000 peces de ceràmica esmaltada. Rajoles de diferents tons de blanc que s'han fabricat en un taller de Granollers (Vallès Oriental), imitant el trencadís del Park Güell.

A l'interior de la torre de Jesucrist es podrà veure un altre mural ceràmic de 60 metres d'alçada que encara s'està construint. Narrarà la història del firmament mitjançant unes 50.000 peces de ceràmica esmaltada.

El trencadís a la Sagrada Família

Encara que a la Sagrada Família predomina la pedra, l'obra de Gaudí no es pot entendre sense el trencadís. "L'utilitza per primera vegada en un edifici molt secundari: els pavellons de porteria de la Torre Güell", explica la historiadora de l'art Mireia Freixa. Gaudí no és pioner en l'ús d'aquest sistema decoratiu, però fa un ús inèdit per a l'època d'alguns materials. Compon mosaics a partir de fragments irregulars de ceràmica, vidre o terrissa.

Com gairebé tot en l'arquitectura gaudiniana, el trencadís té tant funcions constructives com simbòliques. Expressa la seva idea que el color és vida i es basa en una lògica molt propera a la natura: són fragments irregulars que, en unir-se, produeixen una pell rica, orgànica i canviant que s'adapta com un guant a les complexes formes del temple. Així mateix, encaixa amb la seva voluntat d'integrar arts i oficis en una sola obra total.

"Gaudí volia que els pinacles de la Sagrada Família es veiessin brillar des del mar"

Mireia Freixa Historiadora de l'art

Les peces de trencadís són especialment visibles als acabaments dels campanars, pinacles de 25 metres que estan guarnits amb colorits mosaics venecians policromats que resplendeixen en rebre la llum del sol. També apareixen en les fruites, raïms i espigues que decoren les torres. Estan recobertes amb vidre de Murà massís, que manté el color en tot el seu gruix, cosa que les fa més resistents que la ceràmica convencional davant les condicions hostils a aquella alçada. Gaudí volia que "quan la gent arribés per mar pogués veure brillar els pinacles de la Sagrada Família", explica Freixa.

Un nou ordre arquitectònic

Antoni Gaudí no sols dissenyava edificis, sinó que estudiava meticulosament com l'ull humà percebria la seva obra des de diferents angles i distàncies. "Gaudí considerava que estava generant un nou ordre grec per a les generacions futures, com un nou ordre arquitectònic clàssic", explica Galdric Santana, director de la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya, que explica que la Sagrada Família té el seu propi podi o la seva pròpia columnata. Aquesta concepció de la perspectiva per a la Sagrada Família integrava l'urbanisme, la correcció visual de les escultures i la visibilitat universal del temple.

Gaudí va limitar l'alçada de la Sagrada Família a 172,5 metres perquè destaqués en el paisatge de Barcelona sense superar la cota màxima marcada per la muntanya de Montjuïc. Però, més enllà del límit en alçada, va tenir molt en compte l'entorn que envoltaria la basílica. No la concebia de manera aïllada i va defensar fermament un projecte de plaça estrellada al seu voltant que encara avui continua en disputa.

El 1916, l'Ajuntament de Barcelona va encarregar a l'arquitecte francès Léon Jaussely un pla urbanístic de grans eixos per a l'entorn de la Sagrada Família inspirat en les grans avingudes

Proposava un passeig triangular davant de la façana de la Glòria que arribava fins al carrer d'Aragó. Però Gaudí ho considerava insuficient per a la grandiosa escalinata que havia projectat.

Gaudí va respondre amb la proposta d'una plaça estrellada que intentava preservar els quatre punts de vista específics des dels quals ell volia que el temple fos visible en el futur.

Des d'aleshores, l'escalinata de la façana de la Glòria és l'últim gran repte constructiu de la Sagrada Família, ja que sobrepassa els límits del solar actual i afecta directament els habitatges l'illa de cases del davant.

Aquesta imatge de 1934 ja mostra el creixement urbanístic a l'illa del carrer de Mallorca, on Gaudí proposava ubicar la seva escalinata.

La ciutat va continuar creixent al voltant de la Sagrada Família. El 1965 hi havia edificis tant al carrer de Mallorca com al carrer de la Marina, on ara hi ha un parc.

El 1997, l'entorn ja apareix configurat tal com es coneix actualment, amb el jardí de la plaça de la Sagrada Família davant de la façana de la Passió.

Gaudí va esgrimir tot tipus d'arguments per conservar el seu pla. També els econòmics. Segons els seus càlculs, per executar la seva plaça estrellada caldria expropiar uns 20.500 m2 menys que en el planejament de l'Ajuntament de 1917, que va ser el que es va imposar.

A hores d'ara, el pla de Gaudí és "irrenunciable" pel seu valor històric per a la Junta Constructora, que cerca solucions per construir l'escalinata monumental. Hauria d'ocupar un espai on avui viuen desenes de veïns que exigeixen el dret a romandre a casa seva o que els ofereixin solucions justes. "Nosaltres sabem, perquè està dibuixat, el que Gaudí volia, i, certament, cal un diàleg que s'ha iniciat i que esperem que doni fruits", explica Jordi Faulí.

El president delegat de la Fundació de la Junta Constructora de la Sagrada Família estima que la construcció vertical de la façana de la Glòria, que ja té llicència d'obra, podria completar-se en vora 10 anys. Esteve Camps assenyala que "el que s'està negociant [amb l'Ajuntament de Barcelona] és que puguin sortir els hiperboloides [de les llanternes] que van davant de les quatre torres i el pont del carrer Mallorca". La resolució de l'escalinata i l'esplanada, en procés d'autorització, serà el que marqui definitivament el final de l'obra.

El llegat avantguardista de Gaudí

A mitjan de la segona dècada del segle XX, l'Art Nouveau i el modernisme s'havien quedat antiquats a Europa. "L'arquitectura temàtica i narrativa estava aleshores clarament passada de moda", explica l'hispanista Gijs Van Hensbergen en la seva biografia de Gaudí. L'arquitectura orgànica de Frank Lloyd Wright, centrada en l'harmonia entre l'hàbitat humà i l'entorn natural, i l'arquitectura Bauhaus, que prioritza la funcionalitat per sobre de l'ornamentació, comencen a imposar-se.

El canvi de tendència internacional es reflecteix a Catalunya en el noucentisme, una reacció contra el modernisme que cerca ordre, serenitat i classicisme, tot inspirant-se en la tradició mediterrània i el Renaixement. Però, per a la historiadora de l'art Mireia Freixa, després de la mort de Gaudí el 1926, encara sobreviu un corrent d'arquitectes gaudinistes impressionats per la seva figura i fascinats per la seva obra.

"Gaudí sempre va ser un mite dins la cultura catalana", afirma. A més, l'experta creu que la continuació de la Sagrada Família es va usar com a "missatge polític" durant la dictadura de Primo de Rivera i en la postguerra. "Era una obra feta per un arquitecte molt religiós i molt català", assegura.

"Gaudí és un home força singular: és un geni, però ha costat moltíssim temps reconèixer-lo", afirma Gijs Van Hensbergen, que creu que han hagut de passar 100 anys perquè es posi en valor la feina de Gaudí, per exemple, en l'ús de materials sostenibles. En el mateix sentit, Mireia Freixa destaca l'aportació de Gaudí a l'enginyeria i la construcció de ponts. Va ser "racionalista i funcionalista abans que els altres", afegeix Galdric Santana, mentre que Van Hensbergen posa l'accent en el seu avantguardisme: "Jo crec que Norman Foster, Zaha Hadid i Santiago Calatrava no haurien pogut fer [els edificis] que han fet sense que Gaudí obrís camí."

De Foster a Calatrava: influències de Gaudí i la Sagrada Família en l'arquitectura

Gijs van Hensbergen Historiador

Contenidos Relacionados