Bruno Oro, a 'Noms propis'
- L'actor i cantant analitza el que per ell significa ser artista perquè "els artistes som primerament inútils perquè fem una cosa que és inútil i, en segon lloc, és inestable perquè no saps mai si tindràs feina o no. Llavors vaig anar de mal en pitjor. A la nostra professió ningú ens assegura que per tenir currículum o haver tingut fama o èxit, tinguem feina sempre; cosa que no passa en d'altres professions. La incertesa és el pa de cada dia. I això m'ha angoixat a vegades, però intento no dependre de què soni el telèfon sinó de generar feina jo mateix"
'Noms propis' és el programa d'entrevistes en profunditat de TVE Catalunya amb convidats amb una filosofia de vida optimista i amb la capacitat de contagiar-la. S'emet els dimarts a La 2 i està dirigit i presentat per Anna Cler, amb realització d'Esther Martínez i producció d'Amelia Tabernero.
Bruno Oro visita 'Noms propis', programa dirigit i presentat per Anna Cler amb qui parla de com entén la seva professió "pots tenir molt d'èxit però a les hores, la patacada pot ser molt forta si deixen de trucar-te. Per això, intento no dependre del telèfon. Jo sóc un cul inquiet, sóc una persona impacient, no m'agrada estar fent la mateixa cosa molt de temps, perquè sinó m'avorreixo. Després de molts anys fent les mateixes imitacions a la televisió durant 10 anys, una feina meravellosa, va arribar un moment en què no em divertia com ho feia al principi. Arribats a aquest punt, has de ser honest i dir que aquest lloc se'l mereix algú que entri amb ganes. I vaig decidir tancar aquesta porta perquè s'obrissin d'altres."
Bruno Oro, va néixer a Barcelona fa 40 anys. De mare catalana i pare italià, Oro és net del pintor figuerenc Ramon Pichot. Va estudiar Art Dramàtic a l'Institut del Teatre i posteriorment al Rose Bruford College of Drama de Londres. Va començar la seva carrera professional a principis de l'any 2000 amb les seves primeres incursions amb papers secundaris a sèries de televisió i a pel·lícules. També s'ha fet molt popular per les seves imitacions tant a la ràdio com a la televisió de personatges famosos. Per la seva tasca artística ha estat reconegut amb dos premis Ondas. A finals de 2008 va debutar com a cantant i compositor amb el disc Napoli, cantat íntegrament en italià, i al 2011 va editar el segon àlbum, Tempus fugit, amb cançons en italià, català i castellà. Una faceta musical que "no és tan coneguda però per a mi, la música és una passió. Toco el piano des dels 10 anys i m'encanta cantar i actuar perquè en el fons la música també té molt de teatre. Tocar, cantar canons en un escenari no deixa de ser interpretar. És el mateix. M'agraden estils de música molt diferents i als meus discos conviuen estils diferents que no tenen massa lògica en si, però és el que em ve de gust fer, és més divertit."
