Alejandro Amenábar: "La mescla de cultures és inevitable, depèn del nostre nivell de tolerància"
Programes
- La nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar se centra en els cinc anys que Cervantes va passar pres al nord d’Àfrica
- Al programa De Nit la psicòloga Cristina Carrillo presenta el seu llibre Com si dormís en què explica el dol de perdre un fill abans de parir
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Argel, 1575. És el context en què se situa la pel·lícula El cautivo d’Alejandro Amenábar. El film narra els cinc anys en què Miguel de Cervantes va estar retingut al nord d’Àfrica pels àrabs. Tot i ambientar-se fa cinc segles, aquesta història “té quelcom molt contemporani”, explica el director en una entrevista al programa De Nit amb Sílvia Tarragona. Segons ell, “mirar cap enrere ajuda a entendre el present i projectar cap a futur”, i a través de la societat que hi havia aleshores a Argel, ha pogut abordar, entre altres qüestions, el concepte de tolerància.
La senzillesa visual
El cautivo gira, entre altres aspectes, al voltant de la possible relació entre l’autor del Quixot i el seu captor. Tots dos comparteixen escenes que destaquen per la seva intimitat i simplicitat visual. Davant la pregunta de com ha aconseguit transmetre aquesta proximitat, Amenábar respon que tant ell com el director de fotografia van posar-se en un segon pla i, així, deixar espai a la química entre Cervantes i el Baixà d’Argel, i limitant-se a observar el que tenien davant.
Per retratar la vida a Argel, el cineasta es va basar en les detallades cròniques d’Antonio de Sosa. A partir d’aquestes fonts, va procurar capturar l’essència de Cervantes amb una realització poc intrusiva, deixant que la càmera sobre el trípode gravés les escenes gairebé per si sola.
La barreja de cultures
Segons Amenábar, el fet que Miguel de Cervantes conegués de prop la cultura de l’enemic va marcar profundament la seva obra. Un exemple d’això és Don Quixot, considerada per molts com la primera novel·la moderna, on els personatges escapen dels esquemes simples: no són bons ni dolents, sinó que es mouen en una àmplia gamma de matisos, evolucionant i influenciant-se mútuament.
Algunes seqüències de El cautivo es van rodar als Reales Alcázares de Sevilla. El cineasta explica com en un dels seus murs, es podia percebre, només a través de l’ornamentació, com en una època concreta hi van conviure les cultures jueva, cristiana i musulmana. D’això fa quatre o cinc segles, però és una realitat que encara troba ressò en el present. Per al director, “la mescla de cultures és inevitable, depèn del nostre nivell de tolerància”. Fill de mare espanyola i pare xilè, Amenábar va néixer a Xile i va tornar a Espanya als quinze anys. “Soc una barreja de totes aquestes coses i d’alguna manera ho reivindico”, afirma. Perquè és “l’odi o la por irracional al diferent” allò que porta les persones a cometre autèntiques bogeries.
Amenábar defensa que el cinema té una funció didàctica: connecta amb les emocions i és capaç de commoure, especialment en el cas del gènere històric. A la seva anterior pel·lícula, Mientras dure la guerra, es reflecteix “el silenciament de les veus moderades per les que són més polaritzades”, un fenomen que, segons ell, “es dona arreu del món, com passa en el cas de Gaza”. No creu que la qüestió sigui si cal anomenar-ho “genocidi”, sinó que es tracta de “la cosa més brutal” que ha vist al llarg dels seus 53 anys: “com un govern legítim i legitimat perpetua aquest tipus d’horror sobre la població civil, matant-los de fam i disparant-los”.
Nous projectes
De cara al futur, Amenábar assegura que fa temps que li ronda pel cap una història. Un cop finalitzi la promoció de El cautivo, haurà de “seure amb calma” amb ella, reflexionar, i potser atrevir-se amb “aquest somni que no té res a veure amb el cinema històric”.
