Viver de Bell-lloc: tres històries que trenquen tòpics sobre discapacitat
Docu2
- La Llar Residència Lluïsa Oller acull persones amb discapacitat o trastorn mental sever
- El Docu2 Perspectives. Una manera de viure s'endinsa en aquest espai per descobrir diverses històries de creixement personal
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Després d'enviduar, Lluïsa Oller va decidir obrir casa seva a Cardedeu per acollir tothom qui no tingués on anar. Aquesta generositat va ser l'arrel del que després esdevindria la Fundació Viver de Bell-lloc: una entitat que busca la integració de les persones amb discapacitat o trastorn mental sever. "Com que era molt jove i tenia ganes de fer moltes coses, era una persona molt solidària, molt cristiana i molt religiosa, va començar a vincular-se amb la comunitat a veure com ella podia ajudar", recorda l'Alba, responsable del servei d'habitatge a Viver de Bell-lloc.
“Un projecte de vida són moltes coses“
El projecte es va anar fent gran fins a arribar al que és avui dia, una residència amb una visió molt àmplia: es tracta de donar una atenció integral per poder créixer com a persona. "Un projecte de vida són moltes coses: és feina, però també necessites un lloc on anar a dormir o poder menjar cada dia. Poder-te formar, poder-te capacitar, gaudir del teu temps lliure, socialitzar, poder fer vida a la teva comunitat", relata Laura, responsable de relacions externes a Viver de Bell-lloc.
El Docu 2 Perspectives. Una manera de viure dona veu a diversos residents que són exemple d'emancipació i creixement personal. Unes veus que demostren que els límits, de vegades, són fruit dels prejudicis i els tòpics de la societat.
Dinar a la Residència-Llar Lluïsa Oller.
La Núria i les arts escèniques
La Núria va arribar a la residència acompanyada de la seva família i relata com li ha canviat la vida: "Faig tantes activitats que ja no puc triar." "Per mi ha significat moltíssim arribar aquí, poder fer teatre, poder fer dansa, poder fer la meva vida, poder fer moltes coses que mai no havia fet", assegura. Ella fa dansa, artteràpia, va a l'escola, fa teatre, queda amb els amics i amigues...
“Per mi aquest espai és tranquil·litat“
La seva història posa en relleu la importància d'estar en un entorn que et compren, però que també et permet desenvolupar-te i treure el millor de tu mateix. "Per mi aquest espai és tranquil·litat, calma, poder estar a la natura, poder estar, poder estar lliure i poder estar amb la gent, poder parlar amb la gent, parlar amb diferents persones amb diferents maneres de pensar i d'opinar", relata la Núria.
La Núria (dreta) en una obra de teatre amb una companya.
L'amor de la Mari Pau i el Jordi
Quan convius amb 16 persones, de vegades també pot sorgir l'amor. És el cas de la Mari Pau i el Jordi, dos residents que van arribar a la llar fa vint i trenta anys, respectivament. Ells reconeixen que, al principi, es veien com a companys, però que a poc a poc va anar sorgint una relació més propera.
“Li vaig dir que m'agradava i me'n vaig anar corrents“
"Jo vaig fer el primer pas: li vaig dir que m'agradava i me'n vaig anar corrents. Després em va dir que sí, que volia sortir amb mi", rememora la Mari Pau Navarro. L'Alba, la responsable del servei d'habitatge, va rebre la petició per tal d'assajar la vida en parella abans de fer el pas d'emancipar-se. "Fer aquest assaig és difícil perquè, tot i que tu estiguis convivint amb una persona, estàs amb catorze més", reconeix la responsable. Però al final van apostar per l'amor: "Van començar a fer el seu assaig de la seva vida independent, que després vam poder tenir molt bé."
La Mari Pau i el Jordi, en una fotografia a la llar.
La transició del Cristian
El Cristian ha viscut també diverses transformacions des que va entrar en contacte amb la fundació. La primera va ser la feina: va passar d'encadenar experiències temporals en fàbriques a cuinar. Precisament, aquestes noves tasques s'adaptaven millor a la seva discapacitat psicomotriu. "Aquí estic aprenent a cuinar molt i és una feina més decorativa", assegura al documental.
Però ell també va experimentar un segon canvi molt important: la transició de gènere. "Quan vaig començar a hormonar-me, el meu cos va canviar fortament", explica el Cristian. Segons relata, els tres primers mesos van ser molt durs, especialment per la incomprensió de la família: "Que li costi al meu pare ho puc entendre, però que els hi costi a les germanes que tenen més o menys la meva edat, no."
“Per què no em pots dir com jo vull?“
"Jo sé que ho he dit amb 47 anys, això de canviar. Que tota la vida he estat la seva germana Maribel. Però, per què no es pot canviar? Per què no em pots dir com jo vull?", assegura.
Alba, responsable del servei d'habitatge, amb el Cristian.
Quan Lluïsa Oller va fer el pas d'obrir casa seva a tothom, segurament ni s'imaginava les vides que canviaria. Però sobretot, fruit de la seva generositat, aquest espai ha permès crear l'entorn idoni perquè totes aquestes històries germinin, esdevenint un referent d'inclusió, emancipació i creixement personal.
