Què és el "cispassing" i què revela sobre la discriminació envers les persones trans
Docu2
- El terme fa referència a una persona trans que és percebuda socialment com a cisgènere
- El Docu 2 Com et deies abans? I altres preguntes estúpides retrata la vida de diverses persones trans
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Què és una persona cisgènere? Què vol dir el terme cispassing? Totes aquestes preguntes, cada vegada més presents en el debat social, són part del Docu 2, Com et deies abans? I altres preguntes estúpides. Aquest documental retrata la vida de diverses persones trans, amb edats, contextos de vida i orígens diferents. Totes elles relaten davant la càmera les seves experiències personals.
En el documental, els relats personals també s'entrellacen amb la història recent del col·lectiu, com la despatologització de la transsexualitat, així com la recent aprovació de la llei trans.
Nessa Molina, monologuista i crossfitera que posa un toc d'humor al documental.
Cisgènere i cispassing
El terme cisgènere es refereix a totes aquelles persones que se senten identificades amb el gènere que se'ls va assignar en néixer. Per contra, una persona trans és aquella la identitat de gènere de la qual no coincideix amb el gènere assignat en néixer.
En aquest context sorgeix el concepte cispassing, que fa referència al fet de ser percebut socialment com a cisgènere dins del gènere amb el qual s'identifica la persona trans. Aquesta percepció social pot comportar, en alguns casos, menys exposició a discriminacions o violències. Tanmateix, també posa de manifest fins a quin punt continuen existint estereotips de gènere i pressions socials perquè les persones trans s'ajustin a determinades expectatives.
“Com més cispassing tinguis, menys violències patiràs“
"És una eina d'autodefensa i jo crec que és una cosa totalment respectable i molt personal. I òbviament, com més cispassing tinguis, menys violències patiràs, almenys socialment," apunta Darko Decimavilla, presidència a No Binaries España, al documental.
"Et confessaré que en alguna ocasió he estat llegida com a dona cis i dius: 'Uff, que còmode que és això. Quina comoditat que se sent'. Em fa por, eh? És perillós," assenyala Lina Mulero, portaveu de la plataforma Transforma la salut.
Lina Mulero, portaveu de la plataforma Transforma la Salut.
"Jo tenia l'autoestima molt baixa... I en el moment en què a mi em va sortir barba a la cara... Va ser en aquest moment en el qual ningú es va tornar a equivocar amb mi i això a mi em va donar molta tranquil·litat," relata l'activista Camilo Perdomo.
“No vull semblar la dona que vosaltres voleu construir en societat“
Per a moltes persones trans, aquesta pressió per encaixar en determinades normes de gènere no és casual. "La nostra societat encara continua exigint-nos que ens assemblem a les persones cis i punt," denuncia Rusly Cachina, activista de Somos parte del mundo Guinea Ecuatorial.
Rusly Cachina, membre i activista a Somos del Mundo Guinea Ecuatorial.
Davant aquesta realitat, algunes veus del moviment defensen la necessitat de qüestionar aquests models establerts. "No vull semblar la dona que vosaltres voleu construir en societat," defensa Cachina. Segons relata el cantant Hugo Marlo, ell també aspirava al cispassing en un primer moment, però al final va canviar de perspectiva: "Som homes, els cis i els trans... I ja està."
El cantant i compositor Hugo Marlo interpreta la cançó del documental "No me llames más así."
Les diferents etapes de la transició
En aquest context, el documental també posa sobre la taula la diversitat de processos dins del col·lectiu trans i recorda que no existeix una única manera de viure la transició.
Rosa Almirall, creadora del servei Trànsit d'atenció i promoció de la salut de les persones trans de l'Institut Català de la Salut, explica que hi ha diferents etapes en el procés de transició: la transició social, l'hormonal i la quirúrgica. "Cada persona decidirà quin d'aquests passos necessita per sentir-se còmoda," afegeix. És a dir, hi ha "una part de les persones trans que decidirà no fer tractament hormonal."
Aquesta diversitat de transicions evidencia que no hi ha un únic model de transició ni uns estàndards estètics que les persones trans hagin de seguir per ser reconegudes socialment.
