Carme Elias i l'Alzheimer: "No m’hi puc enfrontar, només rendir-m’hi"
Docu2
- ‘Mentre siguis tu’ de Claudia Pinto a Docu2: Un dur relat sobre la vida i la malaltia de l’actriu Carme Elias
- La cineasta acompanya l’actriu en el seu procés, des del diagnòstic fins a fer pública la malaltia
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
L’estiu del 2019, la veterana actriu Carme Elias (74 anys) va rebre un diagnòstic que ho canviaria tot: tenia Alzheimer. Poc després, juntament amb la seva amiga i directora Claudia Pinto, va decidir emprendre un darrer projecte cinematogràfic conjunt, Mentre siguis tu, l'última pel·lícula que farien plegades.
El que va començar com un rodatge discret i gairebé secret va acabar esdevenint una obra profunda i colpidora: una invitació a viure el present, un pacte d’amor i amistat, i un cant a la vocació artística com a refugi davant la pèrdua de la memòria.
La decisió arribava després de Las consecuencias (2021), la darrera pel·lícula de ficció que van rodar juntes. Totes dues sabien que el que li passava a l’actriu anava més enllà de quedar-se en blanc. Poc després del rodatge, va arribar un diagnòstic que va trigar a pronunciar-se pel seu nom. “És molt pervers, és un desconcert”, va escriure Elias en un quadern. “M’acompanya cada segon, no ho pots arraconar ni deixar per a després. És amb mi constantment. No m’hi puc enfrontar, només rendir-m’hi”.
“No vull estar en aquest món així, sense estar-hi“
Un any després del diagnòstic, l’actriu va decidir recuperar les capses on guardava els seus records. En elles convivien objectes personals i materials dels seus personatges. “Sempre he estat molt insegura, mai m’ho he acabat de creure”, deia mentre observa una fotografia seva de jove. L’amistat entre Elias i Pinto s’havia iniciat anys enrere, durant un viatge a Veneçuela, mentre rodaven La distancia más larga (2013). La Carme interpretava a la Martina, la protagonista, una dona a qui li quedaven pocs mesos de vida. Quan va llegir el guió va escriure-li un missatge a la directora que encara guarda i recorda: "La Martina m’arriba en un moment que crec que estic preparada per fer-la, em moro de ganes de posar-me aquestes botes i trepitjar el Roraima”.
Fer pública la malaltia
Dos anys després de la confirmació de la malaltia, Carme Elias va rebre el Premi Gaudí d’Honor Miquel Porter 2021. Era la seva primera aparició pública i tenia por. El documental encara era un secret, però els símptomes ja no es podien amagar amb facilitat. Només tres mesos després, l’actriu expressava entre llàgrimes un desig que sacsejaria consciències: “No vull estar en aquest món així, sense estar-hi. Que em deixin marxar. No vull viure com una ameba”.
Dues setmanes després d’aquestes paraules, Espanya va aprovar la llei de l’eutanàsia, convertint-se en el quart país europeu a reconèixer aquest dret. Per a la directora, va ser inevitable pensar en la Martina, el personatge que les havia unit i que potser podia ajudar l'artista a afrontar la seva nova realitat.
Carme Elias
Tres anys després del diagnòstic, l’actriu va guardar tota la seva trajectòria professional en capses de cartró. “El meu jo se’n va, ara soc una altra”, va afirmar. Aquest material, carregat de memòria i identitat, el va donar com a llegat de la seva vida com a actriu. La resta de pertinences van ser cremades.
L'any 2022, després de meditar-ho molt, va decidir fer-ho públic. “Després d’aquell llarg i dur recorregut de metges, pastilletes, pors, incerteses i molta valentia… va arribar la innombrable paraula: Alzheimer”, va dir durant el seu discurs a la gala d'entrega d'un premi al Brain Film Fest.
Els seus inicis
Carme Elias va començar en el teatre amb només 14 anys en un grup d’aficionats prop de casa seva que assajaven a les nits. “Va ser un miracle que els meus pares em deixessin anar-hi”, recordava. “Ser actriu era l’única cosa que em podia fer feliç”. Aquell primer pas ja no es va poder aturar mai.
“El present i l’aquí s’han tornat molt valuosos“
Amb Mentre siguis tu, l’actriu va fer públic el seu procés i la seva malaltia, convertint la fragilitat en un relat compartit. “De sobte hi ha coses que sabia fer i ara ja no; ara mateix no sabria com desmuntar l'aspirador”, explica al documental. També destaca el paper fonamental del seu germà en aquesta etapa de la seva vida. “El meu germà Joan em recull quan em trenco; és amor generós que no espera res, que despenja el telèfon sempre, que escolta, que hi és present, que actua”, afirma.
La pel·lícula incorpora també la veu mèdica. El doctor que acompanya l’actriu explicava la complexitat d’afrontar el final del patiment: “Tota la part afectiva i emocional es conserva, per això és tan difícil decidir quan la persona ja no vol viure en aquestes condicions”, assenyalava.
“El present i l’aquí s’han tornat molt valuosos”, va afirmar Elias. Al llarg del documental va reconèixer que compartir el que vivia era dolorós i feia por, però també era una manera de continuar existint mentre encara era possible. Un testimoni íntim i molt necessari per homenatjar la seva vida i preservar la seva essència i el seu talent més enllà de la memòria.
