Qui va ser Alexina B, la primera dona històricament reconeguda com a intersexual
Docu 2
- Raquel García-Tomás és la segona dona en els 175 anys d'història del Teatre del Liceu que presenta una òpera
- El documental Alexina B. Vides en composició ja està disponible a RTVE Play
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Nascuda a França el 1838, Adélaïde Herculine Barbin va ser la primera persona reconeguda com a intersexual. Quan va néixer, la van assignar com a nena i es va criar sota el nom d’Alexina. Va estudiar en una escola de convent de l’Ordre de Santa Úrsula i, als 17 anys, va iniciar els estudis per ser mestra a Le Château.
Tot i estar en plena pubertat, Barbin no havia començat a menstruar i no se li desenvolupaven els pits; alhora, començava a créixer-li pèl a les galtes i al llavi superior. Aquestes anomalies físiques, juntament amb la seva salut delicada, van marcar la seva adolescència i van condicionar la seva vida adulta.
Adélaïde Herculine Barbin 5
El 1857, Barbin va obtenir una plaça com a professora ajudant en una escola de noies, on va conèixer la Sara, una companya de feina amb qui va establir una relació afectiva que, amb el temps, es va transformar en una història d’amor secreta.
Un dia, els dolors físics que patia es van intensificar. Va ser examinada per un metge que va descobrir que, tot i tenir una vagina petita, Barbin posseïa característiques masculines: un penis molt petit i testicles interns. Segons la terminologia mèdica del segle XX, es tractava de pseudohermafroditisme masculí. A conseqüència d’aquest descobriment, a l’edat de 21 anys, un tribunal mèdic la va reclassificar legalment com a home, fent trontollar tota la seva vida i identitat.
En les seves memòries, Barbin escrivia:
“Tinc vint-i-cinc anys i, si bé encara soc jove, m’acosto, sens dubte, al terme fatal de la meva existència. He sofert molt, i he sofert només, abandonat per tots!”
Després de la decisió legal, Barbin va deixar la seva amant i la seva feina, adoptant el nom d’Abel Barbin. Es va traslladar a París, on va viure en la pobresa i va escriure les seves memòries, probablement com a forma de teràpia personal. Poc abans de complir 30 anys, en completa solitud i incapaç de trobar un espai en la societat del seu temps, va decidir inhalar gas tòxic i provocar-se la mort per asfíxia. Abans de morir, no obstant això, va deixar una autobiografia manuscrita que ha resultat ser de gran valor per a conèixer la seva història.
Publicació de les seves memòries
Les memòries d’Herculine Barbin van ser descobertes per Michel Foucault a la dècada de 1970, mentre investigava arxius del Departament d’Higiene Pública francès. Foucault en va fer una edició titulada Herculine Barbin: Being the Recently Discovered Memoirs of a Nineteenth-century French Hermaphrodite, que incloïa també informes mèdics, documents legals i articles de premsa.
Al segle XIX, la intersexualitat era considerada una anomalia o una malaltia que calia corregir o eliminar i Herculine Barbin va patir profundament per la seva condició i pel rebuig de la societat i l’Església.
“Les persones intersex pateixen molta violència mèdica i social“
L'òpera al Liceu
El testimoni d’Herculine Barbin continua sent un relat commovedor que obre la reflexió sobre identitat, gènere i la mirada de la societat sobre la diversitat. Per això, la seva història ha inspirat també l’òpera Alexina B., amb música de Raquel García-Tomás, Premi Nacional de Música 2020. La compositora ha estat la segona dona en els 175 anys d'història del Teatre del Liceu en presentar una òpera.
En aquest viatge artístic converteix la seva aproximació a la realitat intersexual en un motor d'empatia i inspiració, teixint una obra profunda i sensible que no sols rescata la figura d'Alexina B, interpretada per la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis, sinó que dona visibilitat a un col·lectiu sovint silenciat. El documental Alexina B. Vides en composició acompanya la seva aproximació al col·lectiu a través de la trobada de la música amb Camino Baró en Saint-Jean-d’Angély, lloc de naixement de Barbin, i mitjançant el testimoniatge del mestre Jordi Suárez. La compositora denuncia en el documental que: "Les persones intersex pateixen molta violència mèdica i social".
Docu 2 s'endinsa en l'essència del procés creatiu, mostrant com l'artista, juntament amb la directora escènica Marta Pazos i la llibretista Irène Gayraud, construeixen una obra excepcional on cada decisió musical i narrativa dona vida a aquesta història profundament commovedora.
