Samanta Villar: "Hi ha persones que només entenen els límits quan se'ls marca amb contundència"
I tu què faries?
- La periodista Samanta Villar explica com gestionar la resposta dels fills en una baralla
- Sor Lucía Caram i la reinserció de Miguel Ricart: "Ha d'haver-hi un espai per poder-se refer"
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Què passaria si un dia el teu fill o filla arribés a casa i t’expliqués que un company l’ha agredit? Li diries que s’hi tornés? I si ho fessis, estaries validant la violència? O, al contrari, l’estaries ensenyant a defensar-se? Aquestes preguntes, aparentment simples, però profundament incòmodes, es debaten a I tu, què faries?, que explora el conflicte entre protegir els fills, educar-los en la responsabilitat i saber on són els límits de la paternitat.
Al programa presentat per Patrick Urbano, la periodista Samanta Villar defensa que hi ha situacions en què una resposta contundent és inevitable. “Hi ha persones que només entenen els límits quan se’ls marca amb contundència”, afirma. Tot i això, Villar adverteix que no pot convertir-se en una pauta educativa general: “Una cosa és una resposta puntual; una altra és legitimar la violència.”
Agressivitat i violència no és el mateix
I com sabem quina és la diferència entre agressivitat i violència? El neurocientífic, David Bueno, puntualitza que “l’agressivitat és una reacció emocional ràpida, impulsiva i biològica davant d’una amenaça”, i subratlla que té una funció adaptativa. “El problema no és l’agressivitat, sinó quan aquesta es converteix en violència, és a dir, quan es planifica i es normalitza com a forma de relació", afegeix.
“Quan diem a un nen que s’hi torni, estem validant l’agressivitat“
En un context social cada vegada més tens, on l’agressivitat també es reflecteix en el discurs públic i a les xarxes és molt important saber gestionar l’agressivitat amb límits clars, criteri i responsabilitat. De fet, aquest és un punt important segons el filòsof Oriol Farres. “Quan diem a un nen que s’hi torni, estem validant l’agressivitat com a resposta”, adverteix. Segons Farrés, aquest aprenentatge pot cronificar una lògica de confrontació directa i dificultar la construcció de solucions col·lectives als conflictes.
El filòsof també adverteix del risc de confondre autodefensa amb justícia. “L’autodefensa pot ser legítima en una situació límit, però no pot convertir-se en un principi educatiu”, afirma. Quan això passa, afegeix, “la violència deixa de ser una excepció i es converteix en un recurs disponible”. Un recurs que segons diu, acaba normalitzant-se i escalant.
La importància de no delegar el problema
Des de l’àmbit educatiu és molt important tractar aquest dilema. La sociòloga i educadora, Alba Castellví, té clar que l’agressivitat no sempre és sinònim de violència. “Cal ensenyar als infants a ser agressius en el sentit d’assertius, a defensar els seus límits”, explica. El que critica l'experta és una educació en què, per evitar el conflicte, s’acaba delegant sempre als adults: “Si no els donem eines, els fem dependents i fràgils.”
Lluny d’oferir una solució simple al dilema, el programa del I tu, què faries evidencia la seva complexitat i deixa una pregunta oberta: com podem ensenyar als infants a defensar-se sense validar la violència? I tu, com ho resoldries?
