TVE Catalunya emet 'La Gauche Divine' en record de Leopoldo Pomés

Aquest divendres TVE Catalunya emet de nou 'La Gauche Divine: l'esquerra divina', documental del la periodista Montse Mompó i la realitzadora Pilar Ruiz. En ell es retrata el que va ser i va significar aquest moviment social sorgit a Barcelona als anys seixanta i principis dels setanta. Compta amb els testimonis d'alguns dels seus protagonistes, com Leopoldo Pomés, una de les figures més rellevants de la fotografia i la publicitat a Espanya, que ens ha deixat aquest passat 27 d'agost. 

Nascut a Barcelona el 1931, Leopoldo Pomés va començar de jove a sentir una gran passió per la fotografia. Al 1946 va comprar la seva primera càmera fotogràfica, nou anys més tard va organitzar la seva primera exposició en les desaparegudes Galeries Layetanas de Barcelona i al 1961 va crear, al costat de Karin Leiz els Estudis Pomés. Va ser aleshores quan comença a endinsar-se en el món del cinema i la publicitat. Manuel Vázquez Montalbán s'hi referia com el "culpable d'erotitzar a tot un país" degut a l'anunci del licor Terry de fa unes dècades amb una model sobre un cavall blanc en una platja. Així mateix, va ser el creador del mític concepte "les bombolles Freixenet".

En el 2018 va guanyar el Premi Nacional de Fotografia. I el passat mes de juny, en la presentació de les seves memòries 'No era pecat', va confessar que per a ell el més important a la vida "ha estat mirar".

'La Gauche Divine: l'esquerra divina'

Barcelona, a finals dels anys seixanta, era una ciutat cosmopolita comparada amb Madrid. S'havia filtrat l'aire fresc que ens arribava a través de França i estava lluny del poder central de Madrid i molt a prop d'Europa. Era un oasi.

Les noves músiques, el cinema, les editorials d'avantguarda entraven a Espanya a través de la frontera de Catalunya. La majoria de l'alta burgesia mai va acceptar del tot el règim franquista, i sobretot, els fills d'aquesta burgesia van ser els que es van viure la vida com van voler. Hi havia arquitectes, cineastes, artistes, cantants, escriptors i editors que es reunien en uns punts determinats, tenien projectes en comú i tots tenien ganes de compartir-los. Eren joves, guapos, hedonistes i snobs, amb moltes ganes de trencar tot allò establert. Les parelles es van començar a separar, uns podien anar amb la dona o l'home de l'altre, viatjaven, bevien, discutien de tot, parlaven de literatura, assitien a totes les presentacions de llibres i ballaven fins a altes hores de la matinada al Bocaccio.

El Bocaccio, va ser part important de la Gauche Divine. El va crear l'Oriol Regàs, juntament amb el fotògraf Xavier Miserachs, el cineasta Carles Duran i l'editor Jorge Herralde, entre d'altres. Era un referent no només per la Gauche Divine, quan venien escriptors de Madrid el primer que feien era anar directament de l'aeroport al Bocaccio. Allà es trobaven amb escriptors com Vargas Llosa o García Márquez, que en aquells moments vivien a la ciutat Comtal. Eren una mica l'enveja dels moderns de la resta d'Espanya.

Però hi havia gent que els veia com una colla de "pijos", fills de papà. La majoria han triomfat amb els seus camps de feina. Hi havia arquitectes com Oriol Bohigas, Òscar Tusquets, Ricardo Bofill i Federico Correa. Fotògrafs com Xavier Miserachs, Colita, Leopoldo Pomés i Oriol Maspons. Cineastes com Jacinto Esteva, Carlos Duran, Pere Portabella i Gonzalo Suarez que van crear la Escuela de Barcelona una mica a imatge de la Nouvelle Vague. Escriptors tan prestigiosos com Josep Maria Castellet, Terenci Moix, Vázquez Montalbán, Esther Tusquets, Juan Marsé, José Agustín Goytisolo i Jaime Gil de Biedma. Editors com Jorge Herralde, Beatriz de Moura i Carlos Barral. I no podia faltar el glamour i la bellesa de la Serena Vergamo, l'Elsa Peretti i la Teresa Gimpera.

El nom Gauche Divine els hi va posar el periodista Joan de Sagarra parodiant una frase de Jean-Paul Sartre sobre l'esquerra lliberal francesa.