TVE Catalunya emet el documental de producció pròpia "La Gauche Divine: l'esquerra divina"

• El nom de Gauche Divine va ser una idea del periodista Joan de Sagarra parodiant una frase de Jean-Paul Sartre sobre l'esquerra lliberal francesa

La periodista Montse Mompó i la realitzadora Pilar Ruiz dirigeixen aquest documental sobre el moviment de la Gauche Divine, que va tenir lloc a Barcelona durant els anys seixanta i principis de la dècada dels setanta. És un retrat del que va ser, què va significar i quina va ser la seva influència. Compta amb els testimonis d'alguns dels seus protagonistes, a més de recuperar imatges d'arxiu de l'època.

Barcelona, a finals dels anys seixanta, era una ciutat cosmopolita comparada amb Madrid. S'havia filtrat l'aire fresc que ens arribava a través de França i estava lluny del poder central de Madrid i molt a prop d'Europa. Era un oasi.

Les noves músiques, el cinema, les editorials d'avantguarda entraven a Espanya a través de la frontera de Catalunya. La majoria de l'alta burgesia mai va acceptar del tot el règim franquista, i sobretot, els fills d'aquesta burgesia van ser els que es van viure la vida com van voler. Van ser un segment de la burgesia antifranquista, il·lustrada. Hi havia arquitectes, cineastes, artistes, cantants, escriptors, editors... que es reunien en uns punts determinats, tenien projectes en comú i tots tenien ganes de compartir-los. Eren joves, guapos, hedonistes i snobs, amb moltes ganes de trencar tot allò establert.

Per tot això van començar a viure com volien: les parelles es van començar a separar, uns podien anar amb la dona o l'home de l'altre, viatjaven, bevien, discutien de tot, parlaven de literatura, assitien a totes les presentacions de llibres i ballaven fins a altes hores de la matinada al Bocaccio.

El Bocaccio, va ser part important de la Gauche Divine. El va crear l'Oriol Regàs, juntament amb el fotògraf Xavier Miserachs, el cineasta Carles Duran i l'editor Jorge Herralde, entre d'altres. El Bocaccio va ser un referent no només per la Gauche Divine, quan venien escriptors de Madrid el primer que feien era anar directament de l'aeroport al Bocaccio. Allà es trobaven amb escriptors com Vargas Llosa o García Márquez, que en aquells moments vivien a la ciutat Comtal. Eren una mica l'enveja dels moderns de la resta d'Espanya. Els 600 quilometres que separaven Barcelona de Madrid afavorien la llibertat, no tenien la pressió del poder tan a prop.

Però hi havia gent que els veia com una colla de pijos, fills de papà. La majoria han triomfat amb els seus camps de feina. Hi havia arquitectes com Oriol Bohigas, Òscar Tusquets, Ricardo Bofill i Federico Correa. Fotògrafs com Xavier Miserachs,  Colita, Leopoldo Pomés i Oriol Maspons. Cineastes com Jacinto Esteva,  Carlos Duran, Pere Portabella i Gonzalo Suárez que van crear la "Escuela de Barcelona" una mica a imatge de la Nouvelle Vague. Escriptors tan prestigiosos com Josep Maria Castellet,  Terenci Moix, Vázquez Montalbán, Esther Tusquets,  Juan Marsé, José Agustín Goytisolo i Jaime Gil de Biedma. Editors com Jorge Herralde,  Beatriz de Moura i Carlos Barral. I no podia faltar el glamour i la bellesa de la Serena Vergamo, l'Elsa Peretti i la Teresa Gimpera.

El nom de la Gauche Divine els hi va posar el periodista Joan de Sagarra parodiant una frase de Jean-Paul Sartre sobre l'esquerra lliberal francesa.

"La Gauche Divine: l'esquerra divina" és un documental de Montse Mompó i Pilar Ruiz.