L'actriu Cristina Brondo resava a Madonna abans de dormir
Gran Tonino
- L’intèrpret Cristina Brondo confessa que, de petita, havia escrit una oració a Madonna que recitava cada nit
- A l’Entrellat, l’actriu narra les bambolines dels Premis Gaudí
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
L’actriu Cristina Brondo, amb més de 25 anys de trajectòria a les pantalles, visita el programa Gran Tonino per fer un viatge íntim per la seva vida. La conversa dibuixa el retrat d’una dona marcada per la música i l’espiritualitat, dues forces que han guiat tant la seva carrera com la seva identitat. Fins al punt, explica l’intèrpret, d’haver resat a Madonna abans d’anar a dormir quan era petita.
La devoció a Madonna
La relació de Brondo amb Madonna va molt més enllà de l’admiració adolescent. L’actriu sempre s’ha sentit interpel·lada pel missatge d’independència i esperit crític de la cantant, especialment per la idea de no creure’s cegament allò que t’expliquen.
En una classe l’intèrpret va descobrir que la Bíblia, que havia assumit com una veritat absoluta durant la seva infantesa en un entorn religiós, podia llegir-se com una metàfora. Aquell moment li va sacsejar les bases. “Tenia tota la infraestructura muntada al meu cervell perquè des de petita ho havia mamat, doncs havia de fer alguna cosa amb això”, recorda l’actriu.
Nina
La seva resposta no va ser abandonar l’espiritualitat, sinó transformar-la. Va canalitzar aquella necessitat de fe cap a Madonna. Amb les mans al pit, connectant amb la seva “Madonna interna”, Cristina Brondo recitava una pregària pròpia: “Madonna, vida y esperanza, sudor y satisfacción, una vida, una leyenda, aparto las malas lenguas, deja que venga a mi tu don para triunfar en esta vida, recibe a cambio mi amor, insignificante prueba de mi fe”.
La banda sonora d’una vida
El disc que va marcar un abans i un després va ser True Blue, l’àlbum que va consolidar Madonna com a icona global als anys vuitanta. Per a Brondo, aquella cinta, amb el tradicional desplegable ple de lletres, era un petit tresor. “M’arribava molt aquest esperit de dona avançada al seu temps, amb una veu transgressora i una sensació de voler passar per la vida fent soroll”, explica l’actriu.
L’admiració era tan visible que es passejava per l’escola, que era religiosa, amb una carpeta folrada de fotos de la cantant, fins que una monja la va advertir: “Aquesta carpeta no és apropiada, senyoreta Cristina”. Un episodi que resumeix bé el xoc entre la institució i la llibertat creativa que l’intèrpret buscava.
La cançó del seu comiat
Arribada l’hora del seu funeral, l’actriu ho té molt clar: vol que soni una cançó de Madonna. “La gent que em coneix, i que estigui allà, sabrà la importància que te per a mi”, afirma Brondo. La peça escollida és ‘Live to Tell’, una balada íntima i continguda que es va allunyar del pop més lluminós de la cantant nord-americana.
“La gent que em coneix, i que estigui allà, sabrà la importància que te per a mi“
Una cançó que parla de veritats, silencis i de la necessitat de viure per poder explicar la pròpia història. “Si estan allà, molt tristos, que es transformin, que agafin aquest dolor i els faci millors persones i més felices”, diu l’actriu.
Per a Cristina Brondo, la música no és només record ni entreteniment: és fe, és identitat i és motor de transformació. I, com tota bona banda sonora, l’acompanyarà des de la infantesa fins a l’últim acte.
