Triatge a la covid: com es decideix qui rep tractament quan falten recursos
I tu què faries?
- Durant la covid-19, la sanitat va prioritzar pacients segons criteris clínics quan els recursos eren escassos
- Maria Sellés, filla de donant: “El dret a conèixer els orígens existeix, al dret a donar semen no”
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Quan els recursos són limitats, algú sempre queda fora. En sanitat, aquesta és una veritat incòmoda, però inevitable: no sempre es pot atendre tothom alhora, ni oferir tots els tractaments a tots els pacients.
Quan això passa, apareixen dilemes difícils. És més just donar preferència a qui té més probabilitats de recuperació? O a qui ha portat una vida més saludable? Cal decidir en funció de l’estat clínic actual o del comportament previ de la persona? I fins a quin punt la responsabilitat individual pot -o no- entrar en joc quan es reparteixen recursos que són col·lectius?
Hi ha situacions d’emergència en què aquestes preguntes deixen de ser teòriques. La pandèmia de la Covid-19 n’és un exemple clar: davant la pressió extrema sobre el sistema sanitari, va ser inevitable establir criteris per decidir quin pacient passava al davant d’un altre.
Quan el sistema està col·lapsat
Segons Josep Maria Argimon, conseller de Salut durant la pandèmia, cada decisió exigia una anàlisi individualitzada. “No hi havia límit d’edat. És un límit sobre quina és la teva capacitat d’aguantar i de qualitat de vida”, explica al programa I tu, què faries?, presentat per Patrick Urbano.
Argimon detalla que durant la covid es va tenir en compte l’estat clínic concret de cada pacient. L’objectiu no era només salvar vides, sinó també evitar un mal morir. “Qui entrava a l’UCI hi entrava de mitjana 42 dies. El tractament era amb corticoides a dosis de cavall. Això, amb determinades persones, és portar-les a mal morir. Per tant, no seria ètic posar-les a l’UCI i intubar-les”, afegeix.
“No hi ha dos malalts iguals“
La periodista Milagros Pérez Oliva, especialitzada en societat i salut, insisteix que en una situació d’emergència els criteris han de ser clínics: “Pots tenir una persona de 80 anys amb una expectativa de 20 anys perquè té unes condicions de salut perfectes, i una persona de 50 anys amb una EPOC que no és candidata a entrar en una UCI. No hi ha dos malalts iguals”.
La periodista Milagros Pérez Oliva al I tu què faries?
Un aspecte en què també coincideix l’exconseller de Salut és que la decisió no depenia només de la manca de recursos: “Encara que haguéssim tingut tots els respiradors del món, tampoc s’haurien intubat aquells pacients que no ho podien aguantar.” El triatge, doncs, no era una qüestió de càlcul fred, sinó de benefici real del tractament i respecte a la dignitat del pacient.
Tabaquisme: la importància del factor social
Aquest exemple de decisió extrema es pot traslladar, amb matisos, a altres situacions igualment complexes: entre un fumador i un no fumador, qui té més dret a un trasplantament?
“Les condicions de salut d’una persona no depenen sempre enterament d’ella“
Aquí no hi ha una emergència sobtada com durant la covid, però sí un element compartit: la necessitat de triar quan els recursos són limitats. Milagros Pérez introdueix un factor clau per entendre aquest dilema: els determinants socials de la salut. “Les condicions de salut d’una persona no depenen sempre enterament d’ella. Penalitzar-la o castigar-la per la seva mala salut és una injustícia", assenyala.
En el cas del tabac, aporta dades contundents: un 25% dels adults fumen, el 70% voldria deixar-ho i més de la meitat ho ha intentat sense èxit. “Començar a fumar és molt fàcil, però un cop ets addicte ja no controles amb la voluntat si continues fumant o no”, explica la periodista. Des d’aquesta perspectiva, penalitzar un fumador no és només qüestionable des del punt de vista mèdic, sinó també social.
Tant en situacions d’emergència com en decisions programades, el criteri que defensen els experts és clar: avaluar cada cas individualment, amb criteris clínics i sense penalitzar conductes que sovint estan condicionades per factors socials, econòmics o d’addicció.
