Per què el productor de cine Paco Poch va anar a la presó?
Noms Propis
- El productor de cinema Paco Poch explica a 'Noms Propis' el seu pas per la garjola
- Poch relata també les seves vivències de joventut i anècdotes curioses mentre es trobava a si mateix
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Paco Poch és productor de cinema. Li ve de família, perquè el seu pare era un empresari molt innovador i cinèfil i li va transmetre l'amor pel cine des de ben petit. Ha produït pel·lícules mítiques com 'Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón', del director i guionista Pedro Almodóvar, i 'Gaudí', del director Manuel Huerga, entre moltes altres. Ha fundat diverses productores, és professor universitari i mentor de talents com Isaki Lacuesta. Poch ha deixat emprempta en diverses generacions de cineastes. Recentment, ha sigut reconegut amb el Gaudí d'Honor 2025 a tota una trajectòria dedicada amb passió al món del cinema.
No obstant això, Poch va tenir una joventut marcada per la inquietud política, la recerca espiritual i la vida alternativa. Tot i que ha viscut moments d'enorme gratitud, el productor també ha patit sotracs econòmics i emocionals que l'han fet reinventar. Ho explica a 'Noms Propis'.
El seu pas per la presó
“Forma part dels períodes de cerca d'un mateix, alternatives“
Paco Poch comenta que en l'època final del franquisme i de la transició a la democràcia, l'acció política anava acompanyada de la cultura. Quan tenia 18 anys va viure de primera mà l'obertura a Espanya, amb l'aparició de tota classe de moviments. Segons ell, era una finestra al món amb tota mena de possibilitats i alternatives.
En aquest sentit, Poch s'hi va estar una setmana a la presó perquè va participar en les manifestacions contra la guerra del Vietnam. "Vam fer una manifestació on vam barrejar els assassinats de Franco amb l'imperialisme americà, que també eren assassinats", explica Poch. No obstant això, el cineasta lleva importància a la seva estança a la garjola i afirma que "forma part dels períodes de cerca d'un mateix,". No obstant això, assegura que alguns companys van estar durant molt temps a presó i ho van passar molt malament, sota unes condicions molt dures.
El productor de cinema Paco Poch, assegut en una sala de cinema. JOSEP ECHABURU
L'anècdota del festival de Cannes
“Vaig sortir tan empatxat de tot el que havia vist que no vaig sintetitzar res“
Quan encara no era productor, Poch va demanar una acreditació un mitjà de comunicació per poder assistir al Festival de Cannes. Tot i que no va arribar mai a pactar res amb el mitjà que li va facilitar l'accés al festival, se suposava que ell havia de fer algun escrit, però no va fer absolutament res. Simplement, va anar i va gaudir de l'espectacle: "Vaig sortir tan desorientat i empatxat de tot el que havia vist que no vaig ser capaç de sintetitzar res", reconeix el cineasta, i afegeix: "Jo no tenia vocació de periodista ni l'he tingut mai". A Cannes, Poch recorda el mític film de 'L'imperi dels sentits', dirigida per Nagisa Ōshima, 'Les actes de Marusia', de Miguel Littin, i altres pel·lícules fascinants.
Pecats dels primers rodatges
Aquesta inconsciència de saltar al buit constantment, segons Poch, ha sigut la que l'ha fet triomfar, tot i que també ha fet "forats". Va agafar un vol i se'n va anar a Madrid, ja a fer de productor. Explica que allà un dia no va poder fer un rodatge perquè no havia preparat correctament el permís. Un altre dia no va demanar-lo expressament perquè pensava que no li donarien. "Eren robatoris de bosses de mà dels quinquis al carrer, en directe. Va venir la policia, de veritat, i va veure el rodatge", explica, i recorda amb molt bona imatge les experiències viscudes a la capital per l'aprenentatge i la satisfacció que li va aportar.
El seu pas per TVE
“Era un treball que m'avorria i vaig marxar sense ni anar a cobrar“
Poch explica que ell es converteix en productor de cinema quan va decidir especialitzar-se en la línia de producció. Abans, entre altres feines que va tenir, el cineasta va ser ajudant de càmera a Televisió Espanyola. "Vaig anar al cap de personal a dir-li que havia estudiat un màster i que estava preparat per fer el tercer canal. Imagina't la pedanteria d'un nano de 24 o 25 anys", relata, i reconeix que el van mirar amb molta caritat. Va ser llavors quan li van oferir el lloc d'auxiliar de càmera. "Era un treball que m'avorria i vaig marxar sense ni anar a cobrar", comenta. "Era una mica el meu tarannà, un desastre. Però era la manera d'avançar", conclou.
