Alba Flores sobre 'Flores para Antonio': "És el més important que he fet mai"
Cafè d'idees
- 'Flores para Antonio' és el documental on Alba Flores ret homenatge al seu pare
- Dirigit per Isaki Lacuesta i Elena Molina narra la recerca d'un pare per part de la seva filla
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Just quan va complir 33 anys, l’edat en què va morir Antonio Flores, Alba Flores va mirar amb “més maduresa” la història del seu pare. Es va sentir preparada per indagar en l'arxiu familiar i retre homenatge el mític cantautor amb el documental 'Flores para Antonio'. “Ha estat una cosa que teníem pendent a la família, però no em sentia capaç de fer-la”, explica en una entrevista al Cafè d'idees de Gemma Nierga.
El documental, dirigit per Isaki Lacuesta i Elena Molina, és “la recerca del pare per part d’una filla”, amb l'Alba com a fil conductor de la història. “L’Antonio era un poeta i transcendia tota la seva vida a través de les lletres”, expliquen els directors.
L'actriu reconeix que “estava una mica enfadada amb ell quan va morir”. De fet, d’aquell fatídic dia no en té cap record, però tampoc cap comiat. Tenia només vuit anys quan el seu pare va morir de sobredosis un 30 de maig de l'any 1995. “Ha estat crucial per a la meva vida fer això”, assegura satisfeta. De fet, destaca: “És el més important que he fet mai".
La relació de l'Alba amb la música
Flores ha tingut un paper clau en el projecte com a productora creativa. “No és fàcil fer d’un mateix”, remarca Lacuesta. Va haver d'afrontar converses dures de moltes hores amb familiars, amics... “Les converses van durar el que havien de durar perquè tots ens quedéssim a gust. Em vaig conscienciar que seria un exercici molt intens, gairebé com un retir”, explica l'actriu.
Durant el procés també van trobar material d’arxiu inèdit que no s’havia vist en més de trenta anys. “Em va impressionar veure el meu pare i la meva tieta component cançons mítiques, em sembla... or”, explica. “El que més em va emocionar va ser veure’m a mi amb el meu pare cantant, però això és evident”, subratlla.
La seva relació amb la música també hi és molt present en el documental. “Vaig aprendre a cantar amb el meu pare, i en perdre’l vaig deixar de gaudir”, reconeix l'artista.
Les drogues i l'estigma
Sobre com van abordar el tema de les drogues a la pel·lícula, Lacuesta explica que l’Antonio “en parlava d’una manera molt transparent”. “En aquell moment no se’n parlava des de la comprensió d’un problema de salut mental, sinó des de la idea de ser un viciat o un pecador. L’Antonio ja en parlava en aquesta clau, però no hi havia oïdes per entendre ni escoltar”, diu el director convençut.
L'Alba recorda com abans “hi havia molta gent abandonada a la seva sort i amb cap empatia per part de les seves famílies”. “Hi havia molta desinformació i estigma”, afegeix.
Per aquest motiu, la intèrpret i membre d'una gran família d'artistes, necessitava com diu: “dignificar la història del meu pare”.
