Neix l'UHF, la segona cadena
- L'1 de gener de 1965 comencen les emissions en proves
- La programació regular va començar el 15 de novembre de 1966.
- Es van dissenyar espais específics per el segon canal, dels quals el centre de producció de Barcelona va realitzar el 50%
Quan la tecnologia de l'UHF va començar a implantar-se a Espanya, el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, va decidir que Televisió Espanyola (TVE) engegués un segon canal de televisió que emetés en aquest sistema, igual que en altres països europeus. L'1 de gener de 1965 van començar les emissions en proves a Madrid, amb una programació restringida a quatre hores a la nit en la qual s'oferien espais musicals i redifusiones de la Primera Cadena, principalment el Telediario i Estudio 1.
La programació regular va començar el 15 de novembre de 1966. En aquesta ocasió, es van dissenyar espais específics per al segon canal, dels quals el centre de producció de Barcelona va realitzar el 50%. El primer director va ser Salvador Pons Muñoz.
“En els seus inicis sol podia sintonitzar-se a les zones cobertes pels enllaços d'UHF de Madrid, Zaragoza i Barcelona, emetia només a la nit, i no tots els receptors estaven preparats. En el cas dels televisors sense UHF incorporat era necessari comprar un adaptador, la qual cosa va retardar la seva consolidació. “
L'estratègia de TVE va passar per convertir el primer canal en una televisió generalista, mentre que els espais minoritaris es van traslladar a l'UHF. Sota el mandat de Salvador Pons, el segon canal va acollir a creadors procedents de l'Escola de Cinema d'Espanya, com Claudio Guerin, Pedro Olea o Antonio Mercero, que ho utilitzarien com a banc de proves per a espais alternatius, tant en documentals com en ficció. Va haver-hi un pes important de programes culturals, com a cicles de música clàssica o teatre, i també cicles de cinema en "Cinema Club" i "Sombras recobradas".
Es fan cursets per a locutores i surten noms com Rosa María Mateo, Clara Isabel França o Elena Martí.
Els primers anys van oferir programes com la sèrie documental "Conozca usted España" (1966-1969), en la qual un director de cinema rodava capítols en els quals famosos de l'època mostraven els encants de la seva ciutat. D'altra banda, el musical "Último grito" (1968), produït per Iván Zulueta, va servir com a trampolí per als presentadors José María Íñigo i Judy Stephen.
Amb la segona cadena els dramàtics obtenen un desenvolupament espledoroso i s'adapten els clàssics com "Electra""Medea", "La Celestina", "El Rey Lear" o "Ricardo III" adaptat i realitzat per Claudio Guerín. Tots aquests títols s'inclouen dins de "Teatro de siempre", espai que aconsegueix un prestigi immediat.
