5 referents musicals queer que has de conèixer
Programes
- El llibre ¡Quiero ser libre! repassa referents queer de Raquel Meller a Village People
- L’obra posa en context com la música va servir d’altaveu al col·lectiu LGTBIQ+ quan no tenia veu pública
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
La música ha estat durant segles un refugi per a les persones que formen part del col·lectiu LGTBIQ+, tant per als artistes com per als oients. En èpoques en què un només es podia expressar des dels marges, les lletres es van convertir en un canal per donar veu a sentiments que estaven perseguits i assenyalats. El llibre ¡Quiero ser libre!, escrit per Núria Martorell i il·lustrat per Francina Cortés, repassa algunes de les icones queer dins l’àmbit musical que han estat referents els últims 125 anys. Al programa Plurals i singulars de Ràdio 4 en detallen alguns exemples i expliquen com ha estat el procés de creació de la seva obra.
1. Raquel Meller
La cupletista Raquel Meller va popularitzar La violetera, un himne queer que va ser la inspiració de ¡Quiero ser libre!, segons detalla l’autora. Als anys 20 i 30, amb la venda de cassets, moltes lletres dissidents de gènere es van fer més conegudes, jugant amb el doble sentit i amb símbols com els colors.
Meller es va convertir en l’artista espanyola més reconeguda internacionalment de la seva època i el seu lesbianisme era un secret de domini públic. Un dels títols que amagava contingut lèsbic era Oh, señorita, dedicat a la seva estimada escriptora de comèdia Fernanda de Villarino.
Una il·lustració de Raquel Meller fumant Getty Images
2. Gladys Bentley
L'afroamericana Gladys Bentley és recordada pel seu característic vestuari masculí amb esmòquing i barret blancs. Va ser una cantant de blues i pianista obertament lesbiana en un període especialment conservador als Estats Units. La seva figura va resultar clau durant el Renaixement de Harlem, un moment d’esclat creatiu i llibertat per a la comunitat negra a Nova York.
La cantant Gladys Bentley portant un esmòquing i barret blancs Getty Images
3. Little Richard
Little Richard va ser molt més que un pioner del rock-and-roll. Es va consolidar com una figura revolucionària amb Tutti Frutti, publicat el 1955. Tot i modificar la lletra, que inicialment es considerava massa obscena, en va preservar l’essència transgressora. Al llarg de la seva carrera va desafiar la masculinitat normativa, portant perruques, maquillatge i una actitud provocadora que qüestionava els cànons establerts. La seva aportació sovint ha estat invisibilitzada en comparació amb artistes com Elvis Presley, que va adaptar i blanquejar aquest so per acostar-lo a les masses blanques.
Little Richard tocant el piano i cantant en un concert a Nova York Getty Images
4. Mari Trini
Un referent espanyol del col·lectiu és Mari Trini. Va ser la primera icona lèsbica d’Espanya i va patir molt al llarg de la seva trajectòria. Va rebre crítiques pel seu físic i per la manera com es vestia. Fins i tot va haver de posar nua a la revista Interviú per desmentir uns rumors falsos sobre problemes a les cames. Mai va parlar obertament de la seva orientació, però qui escoltava les seves cançons sabia llegir entre línies.
Mari Trini tocant la guitarra l'any 1967 Getty Images
5. Village People
La boyband estatunidenca Village People va néixer amb la intenció d’adreçar-se a l’escena gai de Greenwich Village, districte reconegut per la lluita per l’alliberament sexual. Y.M.C.A. és un dels himnes més populars dins la cultura queer. Malgrat això, un dels intèrprets ha renegat d’aquesta vinculació i ha arribat a amenaçar de denunciar qualsevol que associï la peça amb aquest col·lectiu. També se l’ha vist amb Donald Trump i, arran d’això, s’ha relacionat la cançó amb l’expresident dels Estats Units.
La banda Village People, l'any 1977 Getty Images
Per què ¡Quiero ser libre!?
“Li hauria agradat dir a la meva germana“
Quan l’escriptora de ¡Quiero ser libre!, Núria Martorell, i la il·lustradora Francina Cortés estaven encara treballant en l’obra, volien titular-la Sube el volumen, Reina, en referència al fet que tracta sobre música. Va ser l’editor qui va suggerir el títol definitiu. Francina explica com van canviar d’idea. Asseguda en un bar acabant els dibuixos, a pocs dies perquè el llibre sortís per Sant Jordi, una parella de 80 anys, un home i una dona, s’hi va apropar. La dona es va interessar pel projecte i, en preguntar com es diria, l’artista li va respondre: “¡Quiero ser libre!”. La dona gran es va emocionar i va replicar: “'Quiero ser libre' és la frase que li hauria agradat dir a la meva germana, que era lesbiana i va morir sense poder expressar-ho perquè durant la dictadura de Franco això no podia dir-se”.
