OnlyFans: llibertat econòmica o negoci amb el cos d'altres?
I tu què faries?
- El debat sobre OnlyFans creix mentre els experts alerten dels riscos, la pressió econòmica i la pèrdua de control de la imatge
- Cancel·lació: s'ha de separar l'autor de l'obra o censurar-lo?
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
OnlyFans és una plataforma on milers de persones pengen contingut sexual a canvi de diners. La plataforma ha redefinit la relació entre treball, cos i intimitat en l’era digital, però vendre contingut sexual és una forma d’empoderament, una feina com qualsevol altra o una explotació disfressada de llibertat?
Aquesta és precisament la pregunta que cada vegada més experts, polítics i creadors es fan davant l’auge de plataformes com OnlyFans. El model s’ha presentat sovint com una forma d’independència econòmica: treballar des de casa, posar el propi preu i controlar el contingut. Però el fenomen també ha obert un debat social profund sobre els límits entre llibertat individual, precarietat i explotació digital.
Qui hi ha darrere del negoci?
La plataforma —propietat de l’empresa Fenix International i controlada pel seu principal accionista, Leonid Radvinsky— ha crescut de manera exponencial en els últims anys. El seu funcionament és simple: creadors de contingut publiquen material, sovint de caràcter sexual, i els usuaris paguen per accedir-hi o per demanar contingut personalitzat.
Tot i aquesta aparent autonomia, el perfil majoritari de creadors és bastant concret. Segons explica al programa, I tu, què faries?, el presentador Patrick Urbano, els que fan els vídeos són en un 90% dones molt joves i els consumidors són majoritàriament homes.
La periodista i escriptora Adaia Teruel afirma que moltes d’aquestes usuàries tenen entre 18 i 24 anys i provenen de contextos amb pocs recursos o oportunitats laborals. “El perfil majoritari és una noia sense estudis, que viu amb una família humil o en una situació precaria”, assenyala.
El debat, doncs, gira entorn d’una qüestió central: fins a quin punt aquesta activitat és una elecció lliure. La filòsofa Sira Abenoza apunta que la llibertat d’elecció no sempre es dona en igualtat de condicions: “no és una tria lliure en el buit; existeixen determinades opcions i entre elles hi ha OnlyFans”. Això demostra com la decisió d’entrar a la plataforma pot estar fortament condicionada per factors econòmics o socials. En un context de precarietat laboral i sous baixos, monetitzar la pròpia imatge pot semblar una de les poques opcions disponibles per obtenir ingressos ràpids.
L'escriptora Adaia Teruel al programa 'I tu, què faries? sobre Onlyfans
El mite dels diners fàcils
Un altre dels relats habituals és que OnlyFans permet guanyar diners fàcilment. Però la realitat és més complexa. Segons explica Teruel, les creadores han de dedicar-hi moltes hores per mantenir ingressos estables: produir contingut, respondre missatges, promocionar-se a les xarxes i fidelitzar subscriptors. “Per guanyar-se els 2.000 euros se’ls sua. És una feina de vuit hores”, alerta.
Aquesta dinàmica també genera pressió per publicar contingut constantment i cada vegada més explícit, amb l’objectiu de mantenir l’interès dels subscriptors. L'escriptora ho exemplifica amb el cas d’una de les noies que va entrevistar. La jove assegurava que amb el temps va començar a rebre propostes cada cop més explícites: alguns usuaris li oferien diners per fer actes sexuals en directe o fins i tot trobades presencials. “Podries fer un clau en directe? Et dono 3.000 euros”, li van arribar a proposar. En un altre cas, li oferien “500 euros només per fer un cafè, i després ja ho veurem”, explica la periodista.
“Quan comences ensenyant una cosa, després n’has d’ensenyar una altra“
Aquest tipus de peticions, segons diu Adaia Teruel, mostren com moltes creadores comencen amb continguts “relativament suaus” però acaben sotmeses a una pressió constant per anar més enllà. “Quan comences ensenyant una cosa, després n’has d’ensenyar una altra”, resumeix l'experta.
Un dels aspectes més controvertits del model és el control real sobre el contingut que es publica. Quan una persona crea un compte a la plataforma, ha d’acceptar uns termes i condicions que regulen l’ús de les imatges. Això pot implicar una cessió molt àmplia dels drets. “Tu signes uns termes i condicions i els cedeixes les teves imatges mundials, perpètues i absolutes, per tota la vida”, alerta Teruel. A la pràctica, això significa que un cop el contingut circula per internet pot ser molt difícil recuperar-ne el control o evitar que es difongui fora de la plataforma.
La pregunta, en el fons, continua oberta: vendre la pròpia imatge a internet és una expressió de llibertat o una conseqüència de les desigualtats socials del present?
