La pàtria perduda: El drama serbi que commou consciències i posa a prova els lligams familiars
- El film mostra com la dictadura no només oprimeix pobles, sinó també famílies
- Pots veure més de 20 pel·lícules en català i gratuïtes a RTVE Play Catalunya
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Fins on pot arribar l’amor per una mare quan ella representa tot allò que la teva generació lluita per enderrocar? Aquesta és la pregunta brutal i alhora delicada que batega al centre de La pàtria perduda, un drama devastador ambientat a la Sèrbia del 1996, en plena onada de protestes estudiantils contra el règim opressiu de Slobodan Milošević.
El film ens transporta al cor del Belgrad dels noranta a través dels ulls de l’Stefan, un adolescent de quinze anys que, gairebé sense adonar-se’n, es veu arrossegat cap al precipici de l’edat adulta. Mentre els seus companys es manifesten als carrers, arriscant-ho tot per un futur més just, ell s’enfronta a una batalla molt més íntima: dins de casa, la seva mare és portaveu del govern corrupte que tots rebutgen. El conflicte, doncs, no és només social, sinó profundament personal.
Una guerra freda entre mare i fill
Dirigida per Vladimir Perišić, La pàtria perduda no és només una crònica política: és una dissecció lenta i meticulosa del que passa quan el poder penetra en l’àmbit domèstic, contaminant les relacions més essencials. El menjador familiar es converteix en camp de batalla. La mirada de la mare, abans protectora, ara sembla portar l’uniforme de l’enemic.
Perišić filma aquest conflicte amb una cruesa serena, sense escarafalls ni manipulació emocional. Cada escena és un xoc contingut: pot sobreviure l’afecte quan s’imposa la traïció ideològica? Pot un fill continuar estimant quan la sang es torna còmplice del poder que oprimeix?
El dolor que habita als silencis
Rodada en 16 mm, la pel·lícula s’impregna d’una textura visual densa i orgànica que accentua la sensació de temps suspès i emocions endormiscades. Els colors suaus del cel·luloide contrasten amb la tensió latent que omple cada gest, cada silenci, cada porta tancada. La narrativa, austera i precisa, se sosté en mirades esquives, paraules no dites i gestos mínims però carregats de significat.
Aquesta no és una pel·lícula de grans discursos, sinó de fissures silencioses. De relacions que es trenquen sense soroll. I justament per això colpeja amb tanta força.
Stefan (Jovan Ginic) y Milena (Jasna Djuricic), protagonistas de 'La patria perdida'
Un drama íntim amb eco col·lectiu
La pàtria perduda mostra que la política no viu només als carrers ni als parlaments: també es cola a la cuina, al passadís, a les fotografies familiars. És aquí on la pel·lícula es torna universal. Perquè més enllà del context històric concret, parla de tot allò que passa quan la ideologia trenca la intimitat, i els ideals —per molt nobles que siguin— et posen en contra dels teus.
No és només una pel·lícula política. És una ferida oberta. Un mirall incòmode on tots, d’alguna manera, hi podem veure reflectides les tensions entre lleialtat i consciència, entre sang i justícia. Un d’aquells films que no s’obliden fàcilment, perquè deixen empremta no només a la memòria, sinó també a la pell.
