30 anys de l'incendi del Gran Teatre del Liceu
- 30 anys després de l'incendi que va destruir el Gran Teatre del Liceu, girem la vista enrere per recordar què es vivia llavors al voltant del teatre
- Recuperem imatges i declaracions de persones implicades, anteriors al sinistre: aquell foc va posar fi a diferents situacions polèmiques
FRANCESCA PUIG
30 anys després del foc que va tornar a enrunar el Gran Teatre del Liceu, ens preguntem: com era el Liceu abans d'aquell incendi? Què s'hi vivia?
Lluny dels abrics de visó i vestits de gala de la burgesia catalana que hi anava per prestigi i per a fer pinya, econòmica i emocional, les botigues i altres negocis dels voltants no volien desaparèixer amb una modernització del teatre, que n'implicava l'ampliació.
Aquelles polèmiques que el foc va extingir
Eren moltes les queixes dels veïns de l'edifici que quedarien afectats per la remodelació que es projectava per a fer l'ampliació del Liceu, tal com es va fer després de l'incendi. Així ho va explicar el programa Línia 900, que atenia denúncies ciutadanes. Al reportatge El Liceu, el mite que s'ofega, es mostrava la situació crítica del teatre, amb un dèficit de més de 6.000 milions de pessetes i un projecte d'ampliació polèmic, que pretenia millorar les condicions dels treballadors, actuants i orquestra, ja que presentava espais en un clar desavantatge respecte a altres teatres de la mateixa categoria.
Es comparava l'estat de l'edifici i de les seves instal·lacions amb altres teatres d'Europa i Espanya, com per exemple els teatres d'òpera de Sevilla i Madrid, que passaven llavors, el 1991, per davant del Liceu en serveis i públic. Hi apareixen figures tan destacades com Josep Carreras, Alfredo Kraus, Montserrat Caballé, i directors artístics, tècnics i especialistes, responsables polítics i administratius de gestió del Liceu i els veïns del Raval contraris absolutament a la remodelació.
Els que tenien més a perdre eren els veïns, els que vivien als pisos adjacents a l'edifici del Liceu i els botiguers, propietaris o llogaters, de les botigues i altres establiments. Les administracions defensaven la reforma del teatre. L'Ajuntament volia frenar la degradació del barri. Però a l'espai Panorama, els veïns deien que no volien marxar de casa seva, i que no tenien res a veure amb situacions problemàtiques: eren treballadors o bé jubilats amb una pensió baixa.
El reportatge La Història del Liceu, de Cristina Hernández i Jordi Lladó, explica en forma cronològica tots els esdeveniments importants, amb fotos i imatges impagables d'algunes de les millors veus que hi van cantar, fins al fatídic 31 de gener del 1994.
Aquella desgràcia que va passar fa tres dècades va canviar el Liceu. El va obligar a una modernització, per força, adaptant les estructures i instal·lacions a la normativa de seguretat i a les noves possibilitats tècniques i artístiques. Va néixer un nou Liceu. El que coneixem ara.
En tot cas, la remodelació del Liceu va fer possible un nou model de gestió que va obrir les portes a un altre tipus de produccions i, per tant, també de públic. Va actualitzar el teatre per entrar amb millors característiques al segle XXI. Les crisis, però sempre poden aparèixer, sempre falten diners per a la cultura, els plans estratègics per al Liceu han passat a vegades fins i tot acomiadaments. Les contractacions de figures d'òpera i directors d'escena o musicals que cobren uns preus elevats, és insalvable, però sovint el Liceu programa diferents repartiments perquè els preus s'ajustin al pressupost. Un fet que també permet en moltes ocasions descobrir nous valors per la música clàssica.
En la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu es van utilitzar fons públics i, per tant, el teatre es va democratitzar: ja no hi queden espais limitats per a socis antics i mecenes. Qualsevol persona que pugui pagar-ne el preu, pot accedir a tota mena de butaques i llotges. A més a més, la iniciativa de preus més barats per a menors de 35 anys en cada producció, anima el públic jove.
