La història d’Anna Planas: la jove amb paràlisi cerebral a qui van negar un títol acadèmic
El segon cafè
- El 76,4% de les persones amb paràlisi cerebral han patit discriminació
- La manca d’accessibilitat és un altre dels grans reptes per les persones amb discapacitat
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
L’Anna Planas, integradora social i psicòloga, va néixer amb una paràlisi cerebral que li provoca dolor crònic i dificultats de moviment. Tot i això, sempre ha volgut viure amb la màxima autonomia possible i reivindicar els drets de les persones amb discapacitat. Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, comparteix un testimoni que posa llum a una realitat que sovint queda invisibilitzada.
Des de petita, l’Anna ha hagut de superar barreres que la societat continua imposant. “Sempre et trobes amb obstacles”, explica. Un dels episodis que més la va marcar va ser durant els estudis d’Integració Social: “Quan vaig estudiar integració social no em volien donar la titulació”. Una situació que encara avui li sembla incomprensible: “És incoherent que no s’adapti un cicle com aquest". Malgrat tot, va tirar endavant, es va titular i més tard va estudiar Psicologia, demostrant que la discapacitat mai no hauria de ser una barrera per accedir a la formació ni al món laboral.
Segons dades de la Fundació ASPACE, el 76,4% de les persones amb paràlisi cerebral han patit discriminació en algun moment de la seva vida. I l’experiència de l’Anna encaixa plenament amb aquesta realitat. A Catalunya, més de 15.000 persones conviuen amb aquesta condició, una prevalença d’entre 1,3 i 2,5 casos per cada mil habitants. Malgrat ser una discapacitat força estesa, el desconeixement social continua sent molt elevat. “Intento visibilitzar una realitat que és invisible”, diu. “La majoria de la gent no sap el que implica realment: fisioteràpia constant, operacions, lluites per aconseguir coses amb les quals els altres no han de lluitar”.
“És molt típic que parlin amb l’acompanyant i no amb tu“
Drets i mancances
La manca d’accessibilitat és un altre dels grans reptes per les persones amb discapacitat. L’Anna denuncia que encara hi ha “moltes estacions que no són accessibles, amb ascensors espatllats o espais massa grans entre el tren i l'andana”, cosa que li dificulta moure’s amb independència. Aquestes deficiències estructurals no només limiten la seva mobilitat, sinó també la seva llibertat i qualitat de vida. Però a les barreres físiques s’hi sumen les socials. Un exemple recurrent és la infantilització de les persones amb discapacitat: “És molt típic que parlin amb l’acompanyant i no amb tu”. Són situacions quotidianes, petites però repetides, que acaben generant un sentiment de manca de reconeixement i respecte.
Fins i tot ha rebut comentaris com: “Et deixen anar a viure a Barcelona a estudiar sola?”. Davant d’això, l’Anna defensa fermament la capacitat de decidir sobre la pròpia vida: “La discapacitat la tens allà on vagis, però això no vol dir que no puguis viure com vols”. Per a ella, aquesta és la reivindicació més important: garantir que totes les persones, amb independència de la seva condició, puguin construir un projecte vital propi, lliure i plenament digne.
