Marta Millà: "L'acceptació ve tard, sempre hi ha esperança"
Noms Propis
- L'actriu Marta Millà explica a 'Noms Propis les seves passions més enllà dels escenaris i els platós
- L'artista també relata l'experiència vital dura que va viure amb la seva parella, en Jordi
L'actriu Marta Millà prové d'una família profundament arrelada a la cultura, amb cinc generacions de llibreters al darrere. De ben petita ja li agradava actuar i fa quatre dècades que està pujada a l'escenari i a sèries com Plats Bruts o Ventdelplà. Però hi ha altres facetes de la Marta fora de les càmeres que no coneixem tant. A banda d'explicar la diferència entre la televisió i el teatre, a 'Noms Propis' Millà explica les seves vivències com a terapeuta i escriptora, i relata una de les experiències més dures que ha viscut, l'acceptació de la malaltia de la seva parella.
Actriu d'ADN i altres facetes
Marta Millà s'ha fet terapeuta arran d'una experiència vital: "La vida em fa un tomb, em sacseja, i em començo a preparar per ser terapeuta, em començo a interessar en el món de l'ajuda", diu, referint-se a la malaltia de la seva parella. Millà diu que combina la seva vida d'actriu amb la de terapeuta i, de forma natural, comença a escriure contes i novel·les.
L'actriu esmenta que la seva professió és inestable, tot i que de ben jove va començar sense parar. Més endavant, però, també ha tingut algunes aturades. "Sempre hi ha moments de pausa que no saps què passarà, si et tornaran a trucar, si tornarà a sortir alguna cosa", explica l'actriu. És precisament en aquests interludis on l'artista va començar a escriure les seves primeres històries. Millà es mostra agraïda amb les oportunitats laborals que sempre ha tingut, i recalca que simplement li sorgia aquest neguit per fer coses mentre el telèfon no sonava.
“Sempre hi ha moments de pausa que no saps què passarà“
Televisió o teatre?
L'actriu assegura que a la televisió s'ho ha passat molt bé. Explica que el fet de conviure molt temps amb equips genera vincles i reconeix que actuar rodejada de càmeres li agrada. En canvi, per a ella el teatre és diferent. "El teatre m'agrada molt, però és molt dur", assegura, i afegeix que, a diferència de la televisió, hi ha un aspecte que no li agrada: l'horari. "Quan era jove vivia de nit, però després de ser mare, no tinc cos per fer una funció a les nou de la nit", comenta l'artista.
“El teatre m'agrada molt, però és molt dur“
L'actriu Marta Millà, a 'Noms Propis'. JOSEP ECHABURU
Acceptar la malaltia de la parella
Marta Millà també explica a 'Noms Propis' com va ser el descobriment que la seva parella tenia ELA. "És un calvari. Caus en un forat", diu. L'escriptora afirma que el diagnòstic d'aquesta malaltia és horrorós i cruel perquè, de moment, no té solució. Millà va estar amb ell fins a l'últim dia i es va convertir en una cuidadora, a banda de lluitar també per donar visibilitat a la malaltia com han fet altres personatges coneguts, per exemple Juan Carlos Unzué.
“És un calvari. Caus en un forat“
L'ELA també provoca patiment en l'entorn del malalt, i ja no només per les conseqüències físiques i mentals de la malaltia en el pacient, sinó per la despesa econòmica que suposa el tractament. "Qualsevol cosa que necessitis val molts diners. Una cadira de rodes elèctrica val 6.000 euros", exemplifica Marta Millà, qui assegura que van haver d'abandonar el pis on vivien, al barri de Gràcia, perquè no tenia ascensor. Tot i la petició de Millà de posar un elevador a l'edifici, propietari i veïns s'hi van negar. "Jo, tossuda, vaig dir 'hem de buscar un altre lloc, a més a més davant del mar, perquè tinguis un final bonic'", explica.
“Hem de buscar un altre lloc, davant del mar, perquè tinguis un final bonic“
L'actriu confirma que parlaven obertament de la malaltia amb la seva parella. "No sé ser d'una altra manera", esmenta. A més, feien altres coses com acupuntura, psicologia i altres alternatives que funcionen en molts casos pel benestar general per generar una esperança d'allargar al màxim la vida de la seva parella, tot i conèixer i acceptar que l'ELA és incurable. "L'acceptació ve tard, perquè sempre hi ha esperança", reflexiona la terapeuta. "Acceptar i renunciar cada cosa que es va morint. Les mans no funcionen i ja no podia pintar, les cames tampoc i ha d'anar en cadira de rodes, després no pots menjar, després no pots parlar... És com si t'anessin prenent la vida a mossegades i lentament", conclou Millà, fent referència a la crueltat de la malaltia perquè el cap es manté lúcid, percep i entén tot el que passa.
“És com si t'anessin prenent la vida a mossegades i lentament“
