100 anys del naixement de Conxita Grangé, supervivent catalana dels camps nazis
- Conxita Grangé i Beleta va sobreviure al camp de concentració de Ravensbrück, a Alemanya
- Consulta l'Arxiu de TVE Catalunya, on trobaràs documentals que repassen la història del segle XX
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Avui, 6 d'agost de 2025, fa cent anys del naixement de la lleidatana Conxita Grangé i Beleta (1925-2019). Va ser una de les últimes catalanes supervivents dels camps de concentració nazis. Grangé va dedicar la seva vida a explicar i recordar les tortures que van patir les dones que, com ella, van ser deportades al camp nazi de Ravensbrück, a Alemanya. Tot això per evitar que ningú no hagués de tornar a passar pels horrors que va viure.
Amb motiu del centenari del seu naixement, la Generalitat de Catalunya celebrarà un acte commemoratiu el pròxim dissabte 9 d'agost al Museu Hidroelèctric de Capdella. També es preveu la producció d'un pòdcast sobre les dones lleidatanes deportades als camps de concentració i Memorial Democràtic inaugurarà el 18 d'agost una exposició sobre la trajectòria de Conxita Grangé al Musée Départemental de la Résistance et de la Déportation de Tolosa de Llenguadoc.
Una infantesa a mig camí entre França i Catalunya
Conxita Grangé va néixer a Espui, al Pallars Jussà, el 6 d'agost de 1925. Amb només dos anys, la seva mare va emmalaltir i va anar a viure a Tolosa de Llenguadoc, al sud de França, amb la seva família materna. Quan va esclatar la Guerra Civil, Grangé va tornar un altre cop a Catalunya acompanyant la seva família, que va donar suport al bàndol republicà.
Amb la derrota de la guerra a Espanya, Conxita Grangé es va exiliar a França, seguint el camí de tants altres republicans que fugien de la dictadura franquista. Allà els va agafar l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació nazi i el règim col·laboracionista de Vichy.
"Molts francesos i molts europeus residents a França no volen en absolut el jou nazi i decideixen enrolar-se a la resistència. Aquest serà el cas de molts espanyols com Conchita Grangé", va explicar l'escriptor i periodista Jordi Corominas al programa Mujeres malditas de Ràdio 5. Grangé va entrar a la resistència francesa com a substituta del seu oncle, que va haver de fugir a Andorra.
Deportació a Ravensbrück
L'any 1944, Conxita Grangé va ser detinguda, junt amb la seva tieta Elvira Ibarz i la seva cosina Maria Castelló. "Hi ha un tiroteig a casa de les dones perquè tenien amagats a membres del XIV Cos d'Exèrcit Guerriller [que havien lluitat a la Guerra Civil Espanyola]", va relatar Corominas.
Totes tres van ser interrogades, torturades i deportades posteriorment al camp de concentració de dones de Ravensbrück, a 90 kilòmetres al nord de Berlín. Aquest va ser, precisament, un dels més grans d'Alemanya: es calcula que van passar per allà unes 132.000 presoneres entre els anys 1939 i 1945.
En una carta enviada per la seva neboda al programa Catalunya avui l'any 2005, es recull el testimoni de Grangé, que recorda els horrors que va presenciar a Ravensbrück.
"A una noia de la nostra cel·la li van posar elèctrodes als pits i els tenia totalment negres. Així que al costat d'això, jo crec que mai no he estat torturada", relatava en la dura missiva Conxita Grangé. En aquest camp de concentració no només hi havia dones, sinó que també torturaven els seus fills: "Pegaven als nens, que cridaven fins que perdien el sentit i, després, a les sales d'extermini. Ja no els tornàvem a veure".
Liberación del campo de concentración de Ravensbrück en 1945 Keystone-France/Gamma-Keystone vía Getty Images
La supervivent catalana descrivia al detall les tortures inhumanes que va presenciar al camp de concentració: "Algunes dones fins i tot queien de les files. Un dia vaig veure un oficial tirar un gos a sobre d'una d'elles perquè s'aixequés. Li havien mossegat les cames, li penjaven trossos de carn. Només recordar-ho em fa plorar. Això i els nens colpejats i desapareguts són les visions més terribles que guardo de Ravensbrück".
“Estem junts i vius; ja trobarem la solució“
Al final, Grangé acabava la carta amb una finestra oberta a l'esperança: "Quan hi penso, sempre em dic 'després del viscut no cal desesperar. Estem junts i vius; ja trobarem la solució'".
La marxa de la mort i l'alliberament
“Acostumades a ser presoneres, no ens volíem ni moure“
Abans de l'alliberament de les presoneres, Conxita Grangé va ser conduïda en una de les marxes de la mort cap a Berlín. Els aliats van bombardejar el camp de Ravensbrück i els nazis van obligar a caminar durant setmanes a les recluses en condicions de fam i set extremes. En aquest camí es van trobar amb els tancs soviètics i Grangé va ser alliberada i posteriorment traslladada a París. "Acostumades a ser presoneres, no ens volíem ni moure. Els soldats russos recordo que ens deien: «però sortiu del camió: si sou lliures d'anar allà on vulgueu»'", va recordar la supervivent en la carta al programa Catalunya avui.
Reconeixements i condecoracions
Conxita Grangé va tornar a Tolosa de Llenguadoc i es va casar amb Josep Ramos Bosch, per això és coneguda també amb el nom de Conxita Ramos. En les dècades posteriors, es va dedicar a mantenir viu el record de les dones torturades als camps de concentració.
França la va reconèixer amb la Legió d’Honor amb grau d’oficial, la Medalla de la Resistència, el títol de Comandant de l’Orde Nacional del Mèrit, i la Creu de Guerra 1939-1945. El 26 de juliol de 2019, un mes abans de morir, li van retre el primer homenatge a Catalunya, al qual no va poder assistir per motius de salut.
La vida de Conxita Grangé va ser un exemple de coratge i un testimoni viu de què hi ha camins de la història que no s'han de tornar a recórrer mai més. Una veu que era en realitat la de centenars de milers de dones i nens a qui es va manllevar tota possibilitat de parlar.
