El crim de les estanqueres: el misteri que va sacsejar Sevilla
- Dues germanes apareixen assassinades brutalment a l'interior d'un estanc de Sevilla
- Crims al programa 'Sota Sospita' de Ràdio 4 amb Jordi Corominas
NADIA SOMOZA
Juliol de 1952, a l'interior d'un estanc del carrer Menéndez Pelayo de Sevilla, dues germanes apareixen assassinades brutalment. Eren les propietàries del negoci i es trobaven banyades en sang després d’haver rebut més d'una desena de punyalades. Tot estava al seu lloc i no s’havia produït cap robatori. El culpable? Se'n trobarien tres.
Descobreix la història d'un crim que va sacsejar Sevilla al programa 'Sota Sospita' de Ràdio 4.
La dantesca escena que es va produir un 11 de juliol en plena dictadura franquista, no va deixar indiferent cap veí de la ciutat. Matilda Silva i Encarnación, dues germanes de 50 i 55 anys respectivament, van aparèixer mortes al seu estanc.
L'escena va desquadrar la policia, que no tenia cap fil per estirar. No semblava un robatori, però eren incapaços de trobar un mòbil. No va ser fins passats uns dies quan van rebre un nom: Juan Vázquez Pérez, aliés 'El Mellao'. El van detenir i aquest va delatar com a companys del crim a Lorenzo Castro Bueno, aliés 'El Tarta' i Antonio Pérez Gómez.
El Tarta, Pérez Gómez i Vázquez Pérez condemnats per l'assassinat
Tres sospitosos
En la seva primera declaració, 'El Tarta' va negar la seva implicació en els fets, la qual cosa va motivar que Juan Vázquez es desdigués, en una tònica de contradiccions que es va repetir durant tots els interrogatoris i en el judici, celebrat l'octubre de 1954, tant per part dels acusats com dels testimonis. El 26 d'octubre, quatre dies després, es va emetre la sentència amb dues penes de mort per a cadascun dels acusats.
Mentrestant la ciutat de Sevilla pensava que els tres acusats eren innocents. Van demanar l'indult, entre altres, el llavors alcalde Jerónimo Domínguez i Pérez de Vargas, marquès del Contadero, i l'arquebisbe Pere Segura.
S'argumentava que els testimonis van incórrer en contradiccions, que no es van trobar els ganivets homicides i que els acusats van signar una confessió que semblava redactada per persones amb molta més cultura. També deien que un lladre en cerca de diners no s'acarnissa amb la víctima. I és que la condemna només es va basar en l'afirmació per part d'un dels advocats que el seu defensat li va confessar el crim, no existien més proves.
Innocents?
Entre les hipòtesis alternatives, alguns van apuntar a una venjança perquè, després de la guerra civil, les germanes Silva haurien delatat, en la seva localitat natal d'Estepa, a gent d'esquerres que va acabar afusellada. Un dels advocats del cas va escriure un llibre on generava dubtes sobre si la policia havia agafat aquests tres homes amb nombrosos antecedents perquè potser tenien relació amb un altre tipus de crim o delicte.
El poble els defenia a crits
Executats
El dia fixat per a l'execució per garrot vil, els advocats defensors van arribar a la presó de matinada, confiats fins a l'últim minut que arribés l'indult. Basaven les seves esperances en què, mesos abans, Franco havia indultat a diversos presos polítics per a congraciar-se amb els Estats Units. Però això no va passar i el 4 d'abril de 1956 els tres "culpables" van ser executats llançant crits d'innocència.
Es considera que aquest pot ser un dels errors més grans de la història criminal espanyola. Mai es va saber el mòbil ni la raó de l'acarnissament. No va aparèixer l'arma homicida, ni va ser trobada en l'estanc una sola petjada de cap dels tres engarrotats.
