Las Migas: "L'home segueix estan al centre de l'escenari"

• El quartet ens explica el seu camí cap a la llibertat que les ha permès publicar 'Libres'
• Interpreten en directe quatre temes del seu últim àlbum i 'Me mueve el aire'
• No et perdis el programa sencer sobre LAS MIGAS a RTVE Play Catalunya

Efecte Collins - LAS MIGAS - Programa Complet

“L’home encara està al centre de l’escenari”. Amb aquesta premissa es desenvolupa tot una imatge del flamenc que posa en relleu la reivindicació del grup Las Migas i més concretament, de la seva compositora i guitarrista, Marta Robles. Una reivindicació molt necessària en el flamenc i per extensió en la música.

Com no podia ser d’una altra manera, el masclisme abraça qualsevol branca de la societat i la música no se n’escapa. La tradició i els prejudicis encara estan molt presents en els escenaris i s’accentuen quan ens endinsem dins del gènere del flamenc. Si visualitzem qualsevol posada en escena d’una actuació flamenca, ens ve al cap la participació d’homes i dones però amb uns rols molt diferenciats i marcats. Doneu una ullada, heu vist algun cop una dona a la guitarra flamenca? Heu vist algun cop una dona cantaora dominant l’actuació?

Marta Robles és una de les poques guitarristes flamenques que venen al cap del territori espanyol. I no és que no existeixin, perquè hi ha hagut figures com la de Trinidad Huertas “La Cuenca”, Josefa Moreno “La Antequerana” o Mercedes Rodríguez. Però, com en general li ha passat al gènere femení, han quedat invisibilitzades per figures masculines.

Las Migas toquen en directe quatre cançons dels seu últim àlbum 'Libres' rtve catalunya

Tot i considerar, que el flamenc es troba en una etapa daurada i les coses van canviant a poc a poc, el cert és que encara es creen recels si hi ha dones a les guitarres o si hi ha grups que volen sortir-se’n una mica de la ratlla del que està establert.

Com s’ha comentat anteriorment, la tradició i els prejudicis estan instaurats en totes les capes de la societat i el flamenc n´és una més que potser havia passat més desapercebuda. Però sempre ha sigut igual dins d’aquest gènere?

Les dones i el flamenc

Els orígens del flamenc son difosos i hi ha moltes teories que el situen cap al segle XV a Andalusia amb l’entrada de l’ètnia gitana procedent del nord de l’Índia. El cert és que cap al segle XIX i XX hi ha presència femenina en els tablaos, però s’associen més a un rol sexualitat de passió i seducció i, per tant, d’exhibició. Aquestes característiques fan que les dones que es veuen involucrades en el gènere siguin instruïdes en ser bailaoras.

El cos és una eina important en el flamenc i hi ha unes normes instaurades pels moviments d’un home que balla flamenc i pels d’una dona. Si us fixeu, els homes bailaors mai no centren les seves accions del tronc cap amunt sinó que es fixen més en la cintura cap a avall. En canvi, les dones tenen uns moviments molt més visuals i exagerats amb el tronc i les extremitats superiors que de cintura cap avall. Això respon a un patró d’actitud enfront de l’escenificació. Els homes han de transmetre serietat, força i ressò. Al contrari, les dones han de transmetre flexibilitat, deixar que el seu cos sigui dominat.

Pel que fa a les vestimentes també hi ha grans diferències, ja que mentre els vestits de les dones son vistosos, colorits i amb volants, els dels homes son rígids, foscos i tancats.

Però, anem més enllà, i els tocaors?

Per què no hi ha dones guitarristes al flamenc?

Els temps influeixen en qualsevol costum i és obvi que l’home era el protagonista de qualsevol actuació i els guitarristes precisos, estudiosos i perfeccionistes només podien ser homes. El rol de la dona en aquells temps -i no ha canviat gaire- es veia com de cures i per tant, es considerava que no tenien el temps suficient per aprendre a tocar la guitarra.

Hi ha teories que també relacionen aquesta imposició amb la forma del cos de la dona. Mentre els pits i les corbes dels seus cossos son perfectes per al moviment i fer-se desitjables no funcionarien tan bé per subjectar una guitarra o per mantenir-se assegudes durant l’actuació. Malgrat aquestes teories, que tenen més poder sobre blanc que en la realitat, va haver-hi dones tocaores que representaven i actuaven igual que si aquesta figura hagués recaigut en les mans d’un home. Doncs, no és una mera qüestió teòrica sinó que influeix més els rols de poder que han jugat els homes en el gènere del flamenc històricament i que han tapat d’alguna manera referents guitarristes que podrien haver sigut estrelles.

I és que com diu Antonia Jiménez, una de les dues guitarristes flamenques que es coneixen actualment, “és difícil ser dona en el món de la guitarra flamenca perquè tens la sensació continua que no és el teu lloc, generes incredulitat. A més, no s’espera que treguis una guitarra en un escenari.”

Carolina Fernández 'La Chispa', en un moment de l'actuació rtve catalunya