Montcada i Reixac, el poble d'estiueig preferit de la burgesia barcelonina dels segles XIX i XX
Perduts en el Temps - A la segona meitat de segle XIX, els carrers dels voltants de l'estació de Montcada es van convertir en cases d'estiueig, la majoria neoclàssiques, prèvies al modernisme, que van canviar radicalment el paisatge i el panorama de la localitat
- L'Anna Bertran visita la Torre de Joana o Torre de Bombita i la Torre Larratea, dos dels llocs més emblemàtics del poble Vallesà
- Mira el programa sencer a RTVE Play
Al segle XIX els barcelonins ja començaven a passar l'estiu fora de la ciutat. Gràcies a la inauguració de la línia de tren Barcelona-Granollers el 1854, Montcada i Reixac va esdevenir el destí preferit de la burgesia barceloninaLes estances d'aquest col·lectiu al poble del Vallès Occidental van provocar una transformació radical del paisatge de la ciutat relacionada amb les necessitats de cada família, convertint el poble en una ubicació important al mapa català.
Un exemple és el Cafè-Teatre Colón, antic casino dels burgesos barcelonins, on només ells hi podien entrar. "El Colón" va acollir actuacions de gent molt important com Isaac Albéniz. En un primer moment els burgesos barcelonins estiuegen donant l'esquena als montcadencs, però entrat el segle XX s'integren i s'involucren amb els afers del poble. Gràcies a l'estiueig, Montcada evoluciona en gran part perquè els estiuejants fomenten la millora i els enjardinaments dels carrers, la creació d'una nova església o la construcció d'una casa de la vila, entre d'altres.
El poder econòmic de la burgesia barcelonina es va estabilitzant i posteriorment baixant, amb la Guerra Civil pel mig. Però, és l'automòbil el que engrandeix l'autonomia d'aquest col·lectiu, les línies dels ferrocarrils s'allarguen i l'estiueig es trasllada a altres indrets. Malgrat tot, avui dia tenim el privilegi de visitar el llegat dels adinerats barcelonins dels segles XIX i XX a Montcada i Reixac. L'Anna Bertran visita dues de les relíquies del poble vallesà.
Torre de Joana o Torre de Bombita
Una de les cases més potents de l'època, una masia construïda al segle XVI que va acabar convertida en una gran casa d'estiueig. La casa era propietat del militar Joan Benet Miquel, i després de passar per diverses mans, van fer-se amb l'espai la família bagenca dels Regordosa, que es dedicava al cotó. Els cotoners la van reformar fins a convertir-la en una imponent torre de cinc plantes amb tots els luxes de l'època. Aquí hi va viure el famós torer Ricardo Torres "Bombita" i una dona excepcional, moderna i avançada en la seva època, Maria Regordosa. Una parella d'alt nivell amb perspectives de futur molt prometedores.
Desafortunadament, una tràgica i inesperada mort de la senyora Regordosa, una cremada en una de les fàbriques de la cooperativa cotonera i, finalment, l'arribada de la república -que va provocar l'obligada fugida del torer-, van tirar per terra tots els projectes ambiciosos de la família. Fins al 1985, Torre Bombita va ser propietat dels descendents de la parella. Després va tenir uns altres usos i el 1999 va quedar completament en desús.
Torre Larratea
Antoni Maria Gallissà, famós arquitecte del segle XX, va edificar de zero una casa d'estiueig al mig de la zona de les millors cases d'estiueig del segle XX. Manuel Larratea, el 1898, va comprar aquests terrenys i va començar a construir la planta baixa i un soterrani que acabarien evolucionant en una torre d'estil neoclàssic.
A poc a poc, Montcada deixava de ser el punt de trobada de la burgesia. Amb l'arribada de la fàbrica de ciment Asland el 1917, es va iniciar una reconversió industrial que va canviar la fesomia de la població en pocs anys. Abans de la Guerra Civil, aquesta casa va patir una gran transformació gràcies a la família Cohn-Vossen que, fugint del nazisme, va acabar treballant i vivint a Montcada i Reixac. La família alemanya va gestionar a la torre una empresa de cervesa, havent de tornar a batejar la casa amb el nom de "Les dos torres de Munic".
El 1956 la família va vendre el dret de fabricar cervesa, la casa Larratea va deixar de ser una fàbrica i altres persones van gestionar el bar. Tanmateix, la família va viure al pis de dalt. Fa vint anys la casa va quedar en desús i va deixar de pertànyer a la família alemanya el 2007.
