'Operación Apolo', la investigació periodística que revela detalls desconeguts del segrest de Luis Suñer per ETA
- Sergi Moyano va entrevistar, entre d'altres, a una de les persones que va participar en el segrest
- El llibre narra amb molta precisió i ritme trepidant tot el que va envoltar els 90 dies de captiveri de l'empresari valencià
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
A casa de Sergi Moyano Hurtado (Carcaixent, 2000) sempre s’havia parlat del segrest de l’empresari Luis Suñer quasi com una anècdota familiar: sa tia va nàixer el 13 de gener de 1981 en Alzira, el mateix dia que, a pocs metres del paritori, set encaputxats d’ETA político-militar (ETA-pm) assaltaren la fàbrica de gelats d’Avidesa i s’emportaren l’empresari a un zulo. Ara, després d’anys d’investigació, el periodista valencià aborda el segrest de forma minuciosa en 'Operación Apolo' (Libros del KO, 2025), l’obra més venuda de l’editorial en l’última fira del llibre de Madrid.
P - En el teu cap, per tant, sempre havia estat sobrevolant esta història...
R - Sí, a casa sempre s'havia comentat com la iaia estava donant a llum eixe mateix dia. M'havia generat molt d'interès però vaig trobar més preguntes que respostes.
“Una coneguda em va dir que havia sigut molta amiga d'un xic que li havia confessat que era un dels segrestadors de Luis Suñer“
Ho vaig deixar aparcat i, per casualitat, dos anys després d’una primera recerca en les hemeroteques, una coneguda em va dir que havia sigut molta amiga d'un xic que li havia confessat que era un dels segrestadors de Luís Suñer. No em va voler dir el nom però vaig començar a estirar del fil. Vaig arribar fins a ell, va acceptar parlar, vaig anar a Madrid a entrevistar-lo i ha sigut el tap que m'ha obert esta història. Cap dels membres d'eixe comando que va planificar, executar i sostindre durant més de dos mesos i mig el segrest de Luis Suñer mai no foren identificats per la policia, ni detinguts, ni van retre comptes amb la justícia. Per tant, era emplenar un buit que hi havia en una història que no s'havia contat mai.
P - Com s'aproxima un periodista a una font d'eixes característiques? Com és l’actitud inicial? Cautelosa?
R - A una persona que té una història que contar i que mai havia sigut contada pense que (cal apropar-se) amb molta precaució. Saps que has de dubtar de tot perquè, al final, és una font anònima. El que tenia clar és que havia de deixar-lo parlar, tampoc no fer-li de primeres preguntes molt inquisitives o demanar-li explicacions. Més be deixar que ell raonara i ho contara. I així va ser.
“Tenia moltes emocions i informacions contingudes, que mai no havia ordenat i elaborat“
De fet, en les sis hores d'entrevista, ell va anar reconstruint el seu relat personal. Tenia moltes emocions i informacions contingudes, que mai no havia ordenat i elaborat. Per tant, aquella conversa va esvindre una espècie de catarsi, una confessió perquè durant més de 40 anys era una història que havia tingut oculta, el gran secret de sa vida.
P - Tenia bona memòria? Va portar algun diari o apunts?
R - No havia fet cap diari d'això, li va anar eixint a poc a poc. Moltes vegades contava una cosa i la corregia perquè s’havia confós de dates. És normal, el pas del temps fa que siga complicat recordar tantes coses, però s'ha fet una reconstrucció prou fidedigna del que va viure.
Sergi Moyano ha dut a terme una investigació de més de tres anys per a escriure el llibre ENRIQUE PALLÁS / RTVE COMUNITAT VALENCIANA
Un relat minuciós i ple de detalls
La conversa amb el segrestador va ser molt productiva. Li va revelar com era el grup que va dur a terme l’operació: estava format per dos bascos, un valencià i un madrileny. Estos dos últims mantenien una relació sentimental. L’autor també desvela que el zulo on va estar amagat Suñer la primera part del seu captiveri es trobava a un municipi de la Safor.
P - Una vegada acabes les 6 hores d’entrevista, quin va ser el pas següent? Estructurar la informació i anar omplint buits? Confirmar els detalls que t'ha contat?
R - Primer de tot és desintoxicar-te perquè, després de tantes hores d'entrevista, estàs en una nebulosa que no saps exactament situar quins són els fets noticiables i quins no. El que faig és transcriure totes aquestes entrevistes i anar organitzant, lligant elements perquè de les hemeroteques també hi havia molta informació que calia contrastar amb el seu relat. Va ser clau el sumari del cas a l'Audiència Nacional. 3.000 pàgines. És la primera vegada que un periodista accedeix a ell.
“És la primera vegada que un periodista accedeix al sumari del cas: 3.000 pàgines“
En segon lloc va ser determinant la declaració de Luis Suñer davant la policia, on hi narrava molts detalls que mai no havien transcendit a la llum pública, i també de les declaracions dels últims segrestadors de Luis Suñer, dels de l'últim zulo on van passar els últims 15 dies de segrest...
P. - Que foren arrestats...
R - Sí, foren els únics detinguts, i va ser determinant perquè hi havia elements o situacions concretes que es revelaven. Per exemple, com es va produir el canvi de zulo. Eren detalls que mai no s’havien filtrat a la premsa, i, clar, corroboraven el testimoni del segrestador.
P - L’accés a eixe sumari és un èxit personal: havies demanat inicialment permís per a tindre’l i totes les parts s’havien negat...
R - Sí, van ser dos anys de molta burocràcia judicial. Les institucions judicials han d'acreditar d'alguna manera que tens interès legítim per accedir a aquesta documentació, perquè és, evidentment, documentació sensible, hi ha unes víctimes, hi ha uns condemnats, amb noms i cognoms.
En un primer moment, la fiscal va demanar a totes les parts si estaven conformes amb què jo accedira al sumari. Totes digueren que no, també la família de Luis Suñer. Així i tot, la fiscal va acreditar que jo tenia interès legítim per accedir a eixa documentació com a periodista. Finalment m’entregaren tots els documents anonimitzats, és a dir, amb les dades personals de la gent censurades.
Ha sigut el llibre més venut de l'editorial en l'última edició de la Fira del Llibre de Madrid ENRIQUE PALLÁS / RTVE COMUNITAT VALENCIANA
P - La història del què va passar amb Luís Suñer és coneguda però crida l'atenció el nivell de detall. Això entenc que ve del sumari, de les declaracions policials, però també de parlar amb moltíssima gent...
R - D'alguna manera, prens els testimonis als quals has accedit i t'has de posar un poc en la situació. Recrear-la en base a la informació, al que ells conten, per intentar traslladar-me al lloc. He tractat de fer viatges i estar en els llocs, en alguns dels escenaris de la història, per entendre un poc l'espai i com es desenvolupaven els fets. Les declaracions, per exemple, dels 7 treballadors d'Avidesa que estaven la nit del segrest han sigut fonamentals per poder reconstruir la primera escena que té un component d'acció molt fort. Són accions que discorren pràcticament com una coreografia i arribar a perfilar la consecució de l’acció ha sigut un repte.
“També he parlat amb exmilitants i exdirigents d'ETA, que m'han pogut donar detalls que no es coneixien“
També he hagut de fer una vintena de viatges al País Basc i parlar amb exmilitants i exdirigents d'ETA, que m'han pogut donar alguns detalls que tampoc no es coneixien. Per exemple, els diners. Com es va fer l´entrega, on han acabat i quin rastre han deixat. Per primera vegada han revelat com es va fer el pagament del rescat, han donat detalls de l´embarcació en què viatjaren els 325 milions de pessetes. És clau perquè es desconeixia com havien eixit del país uns bitllets que estaven marcats pel Banc d´Espanya.
Milers de persones participaren a Alzira en una manifestació demanant la llibertat de l'industrial Luis Suñer AGÈNCIA EFE
"A un fabricant de gelats no el segrestes en l'hivern”
P - Té lloc el segrest, que narres de forma trepidant en el llibre, unes setmanes abans del 23-F. És molt interessant el procés que viu Luís Suñer, una mena de Síndrome de Estocolm. És un home major, paternalista, i que veu als segrestadors quasi com a fills. Es comprensible una reacció així?
R - Clar, ell intenta aferrar-se a la vida com pot. Era un home de 70 anys en un zulo de dos metres on no es podia posar de peu, si es posava de genolls el cap li tocava el sostre. Suñer intenta trobar valors compartits i, en un primer moment, els segrestadors s'adonen que s'està encarinyant amb ells i intenten marcar distància.
“Fins i tot arribaren a jugar a les cartes, als escacs... i es va acomiadar d'ells com a amics“
En l’últim amagatall la síndrome d’Estocolm va ser molt més forta: fins i tot arribaren a jugar a les cartes, als escacs... i es va acomiadar d'ells com a amics. Va dir que volia vore’ls en llibertat, que es casaren, que tingueren fills...
P - I van brindar, no?
R - Sí, brindaren amb whisky minuts abans de l’alliberament. Dos dies després del seu alliberament, en una entrevista amb Luis del Olmo, en Ràdio Nacional d’Espanya, Suñer va demanar l'amnistia per als seus segrestadors, va desitjar vore'ls algun dia en persona, que estigueren en llibertat... Això tampoc no es va entendre, sobretot pels sectors més conservadors de l'Estat, com l'exèrcit o la policia: no veien amb bons ulls la manera tan amable com Luis Suñer es referia a les persones que l'havien tingut tres mesos captiu.
L'empresari valencià Luis Suñer respon a les preguntes dels periodistes en una roda de premsa que va celebrar en el seu domicili poc després de l'alliberament AGÈNCIA EFE
La pista dels diners
Foren moltes setmanes de negociacions, amb la intervenció d’un cresol de personatges en el procés, com els advocats Miguel Ortiz-Cañabate o Pedro Ruiz-Balerdi. Però també un membre de la Guàrdia Civil, sindicalistes de l’empresa de Suñer i inclús un expert en segrestos vingut des d’Anglaterra. Finalment, la família abona 325 milions de pessetes a la banda terrorista. Suñer és alliberat a La Rioja després de 90 dies de captiveri.
P - És molt minuciós el rastreig dels diners. Has contat que et va agradar fer esta investigació, tirar del fil dels diners vinculat a un segrest que acaba finançant una pel·lícula o que està repartit a diferents països, no?
R - Sí, eixe fil he pogut estirar-lo a partir dels documents de la Interpol. Els bitllets s’escamparen per tot Europa: van arribar a Luxemburg, a Suïssa, a llocs molt remots. I també va ser interessant com la policia va anar interceptant a tota la gent, interrogant, fins i tot, a l'amo d'un bingo en la Comunitat de Madrid, o a l'amo d'una fruiteria.
“El segrest es produïx en un moment d'autodissolució d'ETA-pm, a penes un any després deixen les armes“
El segrest es produïx en un moment d'autodissolució d'ETA-pm, a penes un any després deixen les armes, i reconduïxen les funcions de l'organització en una espècie de micromecenatge cultural, i ajuden també econòmicament alguns partits nacionalistes de la resta d'Espanya, però sobretot calia mantindre la seua estructura organitzativa. Ja s’albirava el final de l'organització i havien de mantindre tota la infraestructura de pisos francs i de militants en la clandestinitat, en Iparralde, al País Basc francés, i que no tenien altra faena que estar en ETA.
Els polimilis tenien clar que l'última batalla d'un conflicte sempre és la del relat i volgueren construir la seva història amb èpica, amb els mitjans de comunicació, amb revistes i, fins i tot, amb una pel·lícula, que és ‘La fuga de Segòvia’, dirigida per Imanol Uribe. Va ser un element fonamental de propaganda, de fet un dels productors era un dels expolimilis fugats de la mateixa presó.
“El 63% de la pel·lícula 'La fuga de Segòvia' va ser finançada pels diners del rescat de Luis Suñer“
El 63% d'aquesta pel·lícula va ser finançada pels diners del rescat de Luís Suñer. Uns diners que, a més, havien blanquejat d'una manera molt estranya: anant-se’n a potear una vuitantena d'exmilitants. És una cosa típica dels bascos, se’n van colles d'amics a beure vins i cerveses. Aleshores fan un pot comú i paguen una primera ronda. Les tornes ja eren diners blanquejats.
Avinguda dels Sants Patrons a Alzira, davant de la vivenda de l'empresari Luis Suñer, on els seus veïns esperaven la seua arribada. AGÈNCIA EFE
P - La figura de Luis Suñer era un objectiu factible de ser segrestat per la seua exposició pública? Una persona que s’havia declarat orgullós de pagar impostos, que podien seguir fàcilment per a segrestar-lo, amb costums molt marcats...
R - Sí, era una presa fàcil i ETA ho sabia. Era un home de costums molt senzilles. També va ser clau que tinguera únicament una filla. Això ajuda molt en una negociació perquè quant menys interlocutors, millor.
“Luis Suñer era el Juan Roig dels 80“
Luis Suñer era el Juan Roig dels 80. Era un dels empresaris més importants d'aquell moment en una societat, la valenciana, que va tindre una industrialització molt tardana. Va ser clau en la modernització de la comarca de la Ribera, que fins aleshores vivia únicament del camp.
Com que en aquells anys ja havia amassat una fortuna considerable, va aparéixer com un dels empresaris que més diners havia pagat a Hisenda en les llistes que publicades en 1980. No era el més ric d’Espanya, ni de bon tros, però com que no havia descobert encara l'enginyeria fiscal, ho tenia tot al seu nom i no havia diversificat el seu patrimoni empresarial, li va eixir a pagar moltíssim. A ell això li va vindre bé en les relacions amb el govern i la patronal. Era un orgull, una mostra del seu compromís social. Però li va eixir car perquè el va situar en la diana d'ETA.
Sergi Moyano, en un moment de l'entrevista ENRIQUE PALLÁS / RTVE COMUNITAT VALENCIANA
La família Suñer després del segrest
P - El segrest va ser un punt d'inflexió en la seua trajectòria personal, evidentment, però... també en la industrial?
R - A ell el va marcar, sobretot perquè era un home molt major. Va tindre seqüeles físiques, sobretot en les cames. Durant molt de temps va tindre problemes de mobilitat derivats del rapte però el seu decliu empresarial en principi no té res a vore amb el segrest. Les seues empreses ja estaven en crisi.
Avidesa encara funcionava i ho feia molt bé perquè els gelats eren molt exitosos i arribaven a tota Espanya, però les altres empreses, especialment Cartonatges Suñer, ja estaven en números negatius. A més, el segrest li va donar molta fama i això va fer que s'acostaren a d’ell personatges que li farien embarcar-se en negocis ruïnosos, com una emissora de ràdio i de televisió.
“Ell era el gran patriarca (...) no hi havia un relleu en la seva família i, per tant, tot això va desaparèixer“
Ell va faltar a penes 10 anys després del segrest. La seua família tampoc va saber mantindre el patrimoni. Ell era el gran patriarca, qui estava damunt de totes les empreses, no hi havia un relleu en la seva família i, per tant, tot això va desaparèixer.
Factoria central d'Avidesa, avícoles i derivats, fundada per l'empresari valencià Luis Suñer AGÈNCIA EFE
P - Com ha sigut la relació amb la família Suñer estos anys?
R - Jo he intentat arribar a d’ells de totes les maneres, perquè pensava que era important tindre la veu de les víctimes, que explicaren com van ser eixos tres mesos d'angoixa, com ho varen viure.
El testimoni de la família, d'alguna manera, està. He accedit a fonts pròximes a Suñer, pròximes a la família, pròximes al que van ser les negociacions, i com es va viure en Alzira, però sí que és cert que els descendents sanguinis de Luís Suñer no han volgut participar. Hi ha hagut molts periodistes que s'han acostat a d’ells i mai han volgut contar res. La filla única de Luís Suñer, pel que em consta, és una persona a qui recordar esta història li genera dolor, per tant, és completament comprensible.
“Un periodista té dret a contar històries (...) que ens ajuden a explicar-nos com a poble“
Al final, les històries no són de ningú, són de tots, i especialment quan estem parlant d'un personatge públic, que va a ser rellevant en la nostra història, i és totalment respectable que ells no vulguen parlar de la mateixa manera que entendran que un periodista té dret a contar històries del nostre passat més recent, que ens expliquen, que ens ajuden a explicar-nos com a poble.
'Operación Apolo' està publicat per l'editorial Libros del KO ENRIQUE PALLÁS / RTVE COMUNITAT VALENCIANA
Trencant el tabú de parlar d'ETA
P - Quina resposta has rebut de la gent que ja has llegit el llibre?
R - Pense que a la gent li interessen les històries, i d'ETA, especialment. És un tema que genera molt d'interès i més a prop de casa. A València o a La Ribera Suñer era un personatge molt conegut. Potser a Espanya no tant, però també va arribar a tindre fama a nivell estatal. Al final, a voltes pareix que s’haja de parlar de llocs superexòtics i de temes molt llunyans, quan molt a prop de casa tens històries impressionants que mereixen ser contades.
P - Una vegada dissolta la banda, s’han produït moltes pel·lícules, algunes, fins i tot, iròniques, llibres, etc, més que abans. S'està trencant un poc el tabú de parlar d’ETA?
R - Sí, cada vegada es fan més coses, especialment des del cinema, però encara no hi ha la distància emocional suficient per poder parlar d'ETA únicament des dels fets. Encara és un tema que s'utilitza com a arma de confrontació política entre uns i altres, i costa molt parlar d'ETA en termes exclusivament periodístics.
P - Sense prendre partit...
R - Sense prendre partit i amb els seus matisos. Sembla que et posicione, fins i tot, parlar d’ETA. Quan realment haria de ser normal abordar qualsevol etapa de la història, especialment de la violència política que ha marcat el nostre passat més recent. Et posiciona, en tot cas, del costat dels drets humans i de la democràcia. És de justícia recuperar les històries oblidades.
P - Els últims mesos d'escriptura, de repàs del llibre, t'han agafat també amb la cobertura de la dana. Com han sigut esta etapa?
R - Bé, han sigut complicats, perquè, evidentment, jo crec que la riuada ens ha canviat a tots. Els periodistes que han treballat en este país mai s'havien enfrontat a una catàstrofe d’estes característiques. El llibre i la riuada han sigut el màster de la meva vida professional, però també personal, no? D'haver viscut de prop el que va ser la dana, jo pense que ens ha canviat a tots, i ens ha donat projecció als periodistes valencians, que molt sovint estem com un poc més relegats del panorama mediàtic espanyol.
“ETA encara és un tema que s'utilitza com a arma de confrontació política entre uns i altres“
També ha sigut una oportunitat, perquè després d'estar tants mesos, tantes hores... parlant del drama que ha suposat la dana, de sobte trobar uns dies i refugiar-me en esta història, del passat, en la història del segrest, era sa per poder desconnectar i seguir fent periodisme.
