El barraquisme a Barcelona: el paisatge de la immigració del segle XX
TEMPS ENRERE
- El primer reportatge sobre barraquisme en català es va emetre l'any 1978
- Recupera moments històrics de l'Arxiu de TVE Catalunya al programa Temps enrere
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
El periodista i escriptor Paco Candel, autor del llibre Els altres catalans, explica les condicions que van donar lloc als barris de barraques a Barcelona. Uns espais que moltes vegades no tenien ni llum ni aigua corrent. Ho fa en un reportatge de la periodista Lulú Martorell, el primer sobre aquest tema emès en català l'any 1978.
L'origen de les barraques
Candel explica que ja hi havia barraques als anys quaranta, i els immigrants que arribaven a Catalunya feien la barraca "on podien". "L'any 1952, el problema se'ls havia desbordat. Em sembla que hi havia més de 20.000 barraques", relatava l'escriptor a TVE.
“Quan plovia, l'aigua es transformava en la seva enemiga“
Les condicions en aquests barris eren molt dolentes, i en alguns hi havia diversos tipus d'aigua. "Una aigua molt clara que era la de beure i la de rentar-se la cara i la de rentar els plats, una aigua d'un color blavós que s'havia fet la bugada i una aigua de color terra que era la que havia fregat el terra", va assegurar Paco Candel. El problema arribava amb les pluges: "Quan plovia es transformava en la seva enemiga; aquesta aigua que venia del cel començava a entrar per les teulades que eren d'uralita".
El periodista Paco Candel assegut a la taula amb l'entrevistadora de TVE Lulú Martorell l'any 1978.
El barraquisme vertical
L'Ajuntament de Barcelona va intentar posar fi a aquests barris improvisats que, al final, havien conformat un paisatge propi que generava malestar. Per fer-ho, van impulsar la creació d'habitatges de protecció oficial. Però no tot va ser fàcil. Com explicava Candel, els habitants de les barraques tampoc podien permetre's donar l'entrada d'un pis protegit, a més del lloguer mensual.
Aquests pisos que construïa l'administració pública se'ls va posar el nom de 'barraquisme vertical', ja que eren edificis molt senzills i de construcció pobra. On no arribava l'ajuntament, van formar grups coneguts com a unitats veïnals d'absorció social. El periodista va explicar que "semblaven fetes de cartó, perquè al cap de cinc anys de viure en elles es varen esquerdar". El que havia de ser solució a les barraques es tornava en condemna: com a mínim, les barraques les podien arreglar ells mateixos, mentre que els pisos ja era més difícil i car de fer-ho.
Barris de Barcelona que conformaven el que es coneixia com a 'barraquisme vertical'.
Amb les Olimpíades de 1992, que van remodelar el paisatge de Barcelona, també van morir molts d'aquells barris. D'altres, es van reconstruir o adaptar a les exigències dels nous temps. Però inevitablement, aquestes imatges encara ressonen en l'actualitat, en què el problema de l'accés a l'habitatge a l'Àrea Metropolitana de Barcelona continua sense resoldre's. Un deute pendent que de segueix transmetent-se de generació en generació.
