L'artista Bruno Oro sobre les seves arrels italianes: "Vaig descobrir una part de mi que tenia soterrada"
Gran Tonino
- L’artista Bruno Oro va viatjar a Nàpols als 25 anys per connectar amb els seus orígens italians
- L’intèrpret recorre llocs oblidats i malmesos per la vegetació a Perduts en el temps
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
El club de jazz Gran Tonino encén els neons per rebre un artista difícil de classificar: Bruno Oro. L’actor i músic s’obre en canal amb Nina i Laura Andrés, fent un recorregut per la seva vida. Entre els grans moments, destaca la seva estada a Itàlia quan tenia 25 anys, on va connectar amb els seus orígens, ja que el seu avi era italià. “Em trobava com a casa i vaig descobrir una part de mi que tenia soterrada, la part italiana”, confessa.
La seva fascinació per Itàlia
Oro va viure l’essència del país i se’n va enamorar completament. “Itàlia és un teatre”, explica l’artista. “Els italians no són persones; són actors i actrius amb dots d’interpretació que t’entabanen”, afegeix.
“Els italians no són persones; són actors i actrius amb dots d’interpretació que t’entabanen“
Aquesta manera de viure la vida, intensa i exagerada, va captivar profundament l’intèrpret. “Va ser fascinant, perquè vaig anar a Nàpols, que és el súmmum del teatre”, diu Oro, que recorda amb entusiasme tots els petits detalls que el van seduir: “Em va fascinar la personalitat, la mozzarella de búfala, l’essència de les relacions humanes, del riure, de ‘che cazzo’!”
A més, l’intèrpret va experimentar una gran sensació de llibertat, la possibilitat de viure sense filtres i expressar-se lliurement. “Anàvem quatre en una Vespa, sense casc”, recorda l’actor. I és que, senzillament, s’hi sentia com a casa.
La seva família italiana
Aquella experiència també va ser una aventura familiar, ja que va viure allà amb els seus cosins segons. El fet que es tractés de parents llunyans i que el seu avi ja feia anys que havia mort havia sigut el gran motiu pel qual no havia visitat Itàlia fins aleshores.
La seva família vivia als Quartieri Spagnoli. “És un barri on les guies et diuen que no hi vagis amb la càmera perquè te la robaran”, apunta l’actor. Tot i això, ell ho percebia com un fet quotidià i gairebé natural, fins al punt que la seva cosina li deia: “Clar que els robem les càmeres. Venen els japonesos amb les càmeres penjant… Come non dobbiamo rubarle?”
Laura Andrés, Nina i Bruno Oro a 'Gran Tonino' t
La inspiració per fer Napoli
Va ser allà on l’artista va explorar la seva vessant més musical, influenciat per la música italiana. Un procés d’autodescobriment que el va portar a gravar Napoli, publicat el 2008, amb 14 cançons en italià que combinen aquest estil amb R&B i funk. “Em vaig llançar a cantar creant un personatge, amb una veu una mica a l’estil de Paolo Conte, més narrada, més recitativa”, explica Oro.
Com a resultat d’aquest viatge, l’actor també va sentir que s’apropava més al seu pare. “El meu pare era molt italià, un dandi molt seductor”, diu Oro, tot i reconèixer que no el va poder conèixer gaire perquè era molt jove quan va morir. “Segurament el porto a dins. Quan una persona mor, d’alguna manera et travessa i es canalitza. Acabes vivint vides de persones que ja no hi són”, reflexiona l’actor. “S’ha de saber conviure amb elles i deixar que t’enriqueixin”, conclou Bruno Oro.
