Una neumònia, un terratrèmol i un rescat: 5 experiències impactants de la corredora Núria Picas
Una neumònia, un terratrèmol i un rescat: 5 experiències impactants de la corredora Núria Picas
- Núria Picas, corredora d'ultradistància, ha patit per la seva vida en diverses ocasions al llarg de la seva trajectòria
- Milionari i trotskista: la història del productor audiovisual Jaume Roures
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Núria Picas, com diu ella mateixa, ha tingut més vides que un gat. Ha estat mossa d’esquadra, diputada del Parlament, i bombera, però, si hi ha alguna cosa que l’ha acompanyat durant tota la seva trajectòria, és la muntanya. Sigui a través de l’escalada, les curses de muntanya – va ser campiona de l’Ultratrail del Montblanc, la cursa més important d’aquesta disciplina -, o l’alpinisme, aquesta sempre ha estat la seva gran passió. El seu amor pels esports extrems l’ha portat a viure situacions de risc on ha patit per la seva vida, tal com explica al Pla seqüència, el programa que presenta Jordi Basté. Descobreix les cinc experiències més impactants que ha tingut la corredora durant la seva carrera.
Un terratrèmol al Makalu
L’any 2015, Núria Picas i l’alpinista Ferran Latorre van intentar l’ascens al Makalu, de 8.463 metres, però van haver de renunciar-hi per un terratrèmol al Nepal de magnitud 7,8. Va provocar la mort d’unes 5000 persones en diferents països. Ella i l’expedició van notar que el terra tremolava, però no van entendre el que passava fins que els xerpes, els guies especialitzats que els acompanyaven, van començar a cridar.
Núria Picas al programa 'Pla seqüència'
La corredora va patir, sobretot, pel que va passar després: "Va començar a caure la muntanya a trossos". A més, no els van evacuar en helicòpter, van haver de tornar caminant i "els camins estaven molt malament, hi havia rèpliques i va ser perillós."
Una neumònia a gairebé 8.000 metres
En un altre intent d’assolir el cim del Makalu, Picas va notar molèsties quan estava a punt de fer l’atac al cim, que augmentaven ràpidament. Va pensar que seria un edema, una inflamació anormal del teixit cel·lular, però va resultar ser una neumònia. L'única solució que va poder trobar en aquell moment va ser fer marxa enrere: "Vaig haver de recular. No podia demanar ajuda, perquè no tenia ni forces per cridar."
“No podia demanar ajuda, perquè no tenia ni forces per cridar.“
Va intentar estirar-se a la tenda, però les neumònies, explica, es coneixen com "el mal del costat", i el dolor encara se li feia més insuportable. Així que va decidir continuar caminant i perdre alçada. Va arribar a pensar en "deixar de lluitar" i es va acomiadar dels seus fills. Picas va acabar baixant la muntanya completament sola i de nit.
El rescat del Balandrau
Abans de ser bombera, la seva professió actual, Núria Picas era mossa d’esquadra i formava part de la Unitat d’Intervenció en Muntanya, una divisió del cos especialitzada en efectuar operacions allà on una patrulla no pot arribar. Allà va tenir “experiències de tots colors”, com el rescat de la tragèdia del Balandrau a finals del 2000, quan el torb va causar la mort de 10 excursionistes.
Núria Picas ho descriu com un "infortuni molt gran" i ho recorda com una operació que "va durar moltes setmanes i va ser molt dur." Afegeix que aquest rescat va ser l’experiència que més l’ha impressionat del seu pas pel cos policial.
Com es menja en una cursa de muntanya?
Fins i tot les experiències més habituals dels corredors d’ultradistància estan fora de la norma. En el cas de Picas, la màxima distància que ha corregut mai ha estat de 170 quilòmetres a l'Ultratrail del Montblanc. 24 hores i mitja corrent, sense parar, o parant molt poca estona.
Pel que fa a les necessitats corporals en aquests casos, s’alimenta de gels i d’aliment líquid i, si hi ha sort, algun plàtan. Si es pot asseure una estona, pot arribar a menjar sushi. Anar al lavabo també es complica, en una cursa com aquesta: molts cops ho ha de fer dreta perquè si s'ajupa, li costa tornar a incorporar-se.
La corredora explica que, després de guanyar l’Ultratrail del Montblanc, es va estirar a la banyera amb aigua calenta i no es podia aixecar. Al cap de molta estona, va haver de demanar ajuda. Picas desenvolupa que, si l’endemà de fer una cursa de llarga distància es fa una analítica de sang, tots els valors estan destarotats: "Durant dos o tres dies no et recomanen fer-te una analítica perquè tens una malaltia incurable."
El trencament de l’astràgal
L’any 2000, Picas es va trencar l’astràgal, un os que serveix per distribuir la força de les cames cap als peus, en un accident d’escalada a Montserrat. Quan els metges van veure la radiografia, el diagnòstic va ser que molt probablement no tornaria a córrer i que, potser, fins i tot, li costaria caminar.
“Jo el noto sempre, l'astràgal, és un dolor que m'acompanya.“
La corredora no tan sols ha continuat la seva carrera, sinó que ha estat campiona d’algunes de les curses d’ultradistància més importants del món, però, malgrat això, encara arrossega la lesió: “Jo el noto sempre, l’astràgal, és un dolor que l’acompanya.” Molts cops, quan es lleva al matí, va coixa, i l’afecta més o menys segons l’estació de l’any i el clima.
Ara que té 48 anys, Núria Picas es manté als nivells més alts de la seva disciplina. El rellotge li marca, segons ella mateixa, que té una edat biològica de 29 anys. Durant l'entrevista amb Jordi Basté, explica que sí que li han marxat força les ganes de guanyar, sinó que vol, sobretot, "gaudir del procés i fer-ho el millor possible". Davant la idea d'una possible retirada, ho té clar: "Deixar la muntanya, deixar de córrer, no ho deixaré."
