L'aigua que olora a podrit va portar el turisme a Banyoles
Perduts en el Temps - L'aigua de la Font Pudenta de Banyoles va fer arribar el turisme a la capital del Pla del'Estany al segle XIX
- No és potable, però molts banyolins en prenen cada dia, perquè té propietats bones per la pell i una mica de llegenda
- Descobrim un indret on només podia accedir la classe benestant i que fa 70 anys que està abandonat: mira el programa a RTVE Play
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Ens tapem el nas per veure el capítol de Perduts en el temps sobre l'aigua de Banyoles amb Bruno Oro. Ep! Que no és pas la del llac, sinó la d'una font que anomenen Pudosa.
L'aigua, font de benestar
La Font Pudosa mana aigua amb gas sulfhídric. Aquest gas, provocat per determinats bacteris, és el que li dona tan mala olor i mal gust i també propietats que poden pal·liar alguns problemes de la pell, però no s'ha demostrat que pugui eliminar les pedres del ronyó o que curi malalties reumàtiques com s'ha dit durant molt de temps.
Aquesta aigua no està tractada amb clor i per tant no és potable, però alguns banyolins en beuen cada dia, i és la responsable que al segle XIX comencessin a arribar turistes a l'actual capital el Pla de l'Estany.
La Font de la Puda o Pudenta de Banyoles amb la seva característica cara que raja les aigües sulfuroses per la boca rtve
Però, quan va sorgir la idea que l'aigua, a més d'imprescindible per a hidratar-nos, pot millorar la nostra salut? És al segle XIX quan els científics amplien els coneixements sobre química i ergo també de l'aigua i dels efectes que té en el nostre cos. Arreu d'Europa es publicaven textos mèdics que van estendre la idea que les aigües sulfuroses podien ser bones per la salut.
Aquests textos només arribaven a la classe mèdica, però quan persones de bona posició social es visitaven, el metge els podia aconsellar una novetat: anar a un balneari o un altre indret adequat per 'prendre les aigües'. Els donava una esperança que a més, els permetia sortir de la rutina. L'aigua mineral que tan bona fama té actualment ja es va fer popular en aquells anys entre la classe benestant, l'única que s'ho podia permetre.
En el cas de Banyoles, com explica Perduts en el temps, el balneari de la Font de la Puda o Pudenta es va inaugurar el 1862. Estar-se unes hores a una de les banyeres de marbre de l'establiment costava 1,5 pessetes. Si no es podia pagar tant es podia utilitzar una banyera de ceràmica. A més, es feien altres tractaments com les inhalacions amb aigua polvoritzada. Eren preus prohibitius per a obrers, pagesos o menestrals.
El balneari de la Font de la Puda de Banyoles va obrir el 1862, però ja feia anys que les seves aigües es consideraven guaridores tot i que mai no han estat potable rtve
Els turistes de l'aigua
Des del segle XVIII es va estendre per Europa l''higienisme', un pensament que culpa la insalubritat -falta d'aire net, entorn natural i sa-, de les malaties que patien dels habitants de les grans ciutats industrials. Al segle XIX, les ciutats rebien molts migrants, i tot i la instal·lació de clavegueres, fonts o aigua corrent, cada cop hi havia més malalties infeccioses.
La burgesia de Girona i de Barcelona i càrrecs com els alts oficials de l'exèrcit es podien pagar una estada d'un matí o un dia sencer a establiments com el que Bruno Oro ens presenta. El turista del segle XIX és un viatger romàntic que 'descobreix món', encara que sigui en només un o dos dies de viatge, que als salons amb llargs cortinatges i taules plenes de galetes i vi dolç, explica a les amistats i coneixences el que ha viscut, com s'ha sentit i quins beneficis n'ha tret. És l'època del naixement dels quaderns de viatge, perquè s'exposa el que s'ha viscut. És el que avui en dia en diem 'turisme d'experiències'.
Bruno Oro no es pot estar d'agafar el mall i rebentar la paret tancada de fa dècades per accedir a l'antic balneari rtve
Així, als anys de finals del XIX ja hi ha un bon nombre de persones amb capacitat adquisitiva que fan aparèixer cada cop més instal·lacions, com la Puda de Banyoles o la Puda de Montserrat. A més dels edificis on aconseguir els beneficis de l'aigua, calen llocs per menjar, fer nit i també transports i treballadors que els atenguin. Els balnearis es van començar a veure com espais de salut i també, en fer-los sortir de la quotidianitat, espais de llibertat.
L'Ajuntament de Banyoles esmerçà esforços per atreure els visitants amb la construcció de fonts i places, la carretera fins a la font i bancs per seure. L'anomenat balneari de la Puda de Banyoles era en realitat només un centre d'aigües, perquè no tenia habitacions. Molts hi feien cap perquè es trobaven malament, altres per provar les qualitats de la font o compartir unes hores, prendre contacte amb la natura, amb el paisatge.
La Puda de Banyoles va tancar als anys 50 de segle XX. Durant tota la seva existència, els que no podien pagar per entrar-hi prenien aigua directament de la font, que sempre ha estat de franc. Al capítol de Perduts en el temps entrem al aquests indret que ningú ha vist per dins des de fa 70 anys. Què hi descobrirem?
Les aigües del llac de Banyoles són les que la majoria coneixem d'aquesta ciutat, però en tenen unes que fan pudor d'ous podrits rtve
