Enlaces accesibilidad
Entrevista

Lucía Sainz va ser la número u de pàdel al 2020. El seu éxit: la constància i l'esforç

  • Lucía Sainz va proclamar-se número u del món de pàdel el 2020 amb Gemma Triay com a parella.
  • Abans del pàdel, Sainz i Triay eren tenistes amateurs. La seva actual parella, Marta Marrero, va ser tenista profesional.
  • L'entrevista completa, ja disponible a RTVE Play

Per
Noms Propis - Lucía Sainz, número u del món del pàdel al 2020

Molta gent s'aficiona al pàdel perquè és un esport senzill a l'hora d'aprendre a jugar-lo. Segons la jugadora professional de pàdel Lucía Sainz, creu que a l'àmbit amateur es deu al "tercer temps" o el "postpartit", on els jugadors es queden a prendre alguna cosa per comentar la partida i xerrar d'altres coses. El pàdel professional, però, és una altra cosa.

Del tenis al pàdel. Els inicis

Sainz va anar als Estats Units a fer la carrera universitària. Mentre estudiava, va provar el tenis professional durant dos anys, però no va funcionar. Per això, va buscar-se una altra feina i va començar a jugar al pàdel al Club Polo. L'extenista considera que "el tenis com un esport molt solitari on has de tenir molts mitjans i grans espònsors, i fins que no arribes a l'elit el camí és molt complicat". L'esportista, però, reconeix que li hagués agradat provar dobles.

Tanmateix, Sainz reconeix que al tenis per parelles és difícil trobar cert compromís amb el company amb el qual jugues, a diferència del pàdel. Tot i així, la duració del tàndem depèn de molts factors. Els resultats i la relació que hi hagi entre els dos dins i fora de la pista són els més determinants. Això no sempre s'assoleix, i un dels casos és la parella que formava amb Bea González.

Lucía Sainz aasseguda a un sofà 'Noms propis'

Lucía Sainz rtve catalunya

Voler que funcioni

En canvi, altres fórmules sí que funcionen, sobretot si és gràcies a esforços extres. Sense generositat és difícil, però aquest atribut sempre l'ha tingut Sainz. Abans de formar parella amb Triay, les dues eren rivals i jugaven a la mateixa posició. Per això, en formar equip, Sainz va oferir-se a adoptar un rol que no era el seu i, al final, les dues van sortir guanyant individualment i col·lectivament.

Aquesta generositat per part de Sainz no és casualitat. Tot el treball esportiu que feia durant la seva estança als Estats Units estava sempre orientat a l'equip. En canvi, a Espanya, la jugadora de pàdel té la sensació que el treball està més orientat a la millora individual.

Diferències entre masculí i femení, també al pàdel

El 2010, quan va començar al pàdel, Sainz comenta que únicament entrenava i competia. En aquella època, només tres o quatre parelles femenines podien disposar de tot l'equip (amb entrenadors, psicòlegs, preparadors físics...). En canvi, totes les parelles masculines tenien equips amb preparadors de tota classe. A mesura que han passat els anys, el pàdel femení ha anat creixent i professionalitzant-se, amb equips d'entrenadors, fisioterapeutes, nutricionistes, psicòlegs i preparadors físics al darrere. Això sí, depèn del que cadascun pugui pagar.

La discriminació a la jugadora de pàdel s'evidencia també en els salaris, on la diferència entre homes i dones és notòria. Ja hem pogut presenciar diverses vegades com jugadores es neguen a jugar un partit o un campionat per aquest motiu. Sainz explica que el World Padel Tour ha ajudat i està ajudant molt a fer créixer el pàdel, però les dones segueixen cobrant molt menys que els homes i pel que fa als premis la diferència és també clara.

Aquest torneig és un circuit privat on hi ha un contracte on els esportistes estan d'acord amb les condicions. Això no passa, però, al Campionat d'Espanya, un torneig federat on el Consell General d'Esports està involucrat i en el qual es fomenta la igualtat. Els premis eren igualitaris, però segons Sainz les jugadores es van negar a jugar-lo perquè d'amagat hi havia uns incentius per als jugadors, perquè juguessin el torneig. Davant la rebel·lió femenina, els organitzadors els van oferir la mateixa quantitat: també es van negar, perquè resultava incongruent acceptar una cosa que havien protestat i que els semblava malament. El que realment volien era que es reivindiqués el seu treball.