Aurtenetxea: "Una de les eines que tenia el militarisme per entrar a les llars era la mili"
Cafè d'idees
- Un dels primers insubmissos catalans de la mili, Yon Sánchez Aurtenetxea, visita el Cafè d'idees
- Gràcies a l'Arxiu d'RTVE, el programa de Gemma Nierga recupera imatges de la darrera lleva
Aurtenetxea: "Una de les eines que tenia el militarisme per entrar a les llars era la mili"
"Señores, se acaba la mili". Així anunciava el març del 2001 el llavors ministre de Defensa del govern d'Espanya, Federico Trillo, l'aprovació d'un decret pel qual s'anticipava la suspensió del servei militar obligatori. José María Aznar es va comprometre a eliminar-lo durant la campanya electoral de les Eleccions Generals, de les quals en va sortir president. La mili va desaparèixer definitivament el 31 de desembre de 2001 després d'aproximadament dos segles en funcionament.
A Espanya van fer el servei militar obligatori més de 17 milions de joves, però també hi va haver objectors que s'hi negaven a fer-lo. De fet, en part gràcies a ells va desaparèixer. Un grup de valents que en aquella època es van atrevir a contraposar-se a una tradició de dos-cents anys. Yon Sánchez Aurtenetxea, un dels primers insubmisos catalans, es va presentar als jutjats militars per negar-se a fer la mili ni cap prestació substitutòria el 20 de gener de 1989. Ho explica al Cafè d'idees.
Objectors de la mili: per què no volien fer-la?
Els antimilitaristes consideraven que la mili era l'excusa per introduir la ideologia bèl·lica a les cases dels espanyols i, per tant, era primordial combatre'n la desaparició. "Dintre de l'estratègia que vam dissenyar des del moviment antimilitarista, crèiem que una de les eines que tenia el militarisme per entrar a les llars de manera sistemàtica era el servei militar obligatori i que ens havíem d'enfrontar directament a això", explica Aurtenetxea. Tot i que l'insubmís recorda la feina que havien fet companys seus anteriorment amb campanyes de desobediència política a escala nacional i internacional, considera que "amb la mili es va aconseguir aglutinar un gruix de gent com per desobeir col·lectivament". L'acumulació de forces els va convèncer de fer una primera presentació col·lectiva.
Si no anaves a la mili, a la presó
La decisió que van prendre Aurtenetxea i els seus companys del moviment antimilitar va tenir conseqüències. A Espanya, la insubmissió estava penada amb presó, així que van estar engarjolats preventivament a la Model, a Barcelona. No obstant això, l'experiència amb els seus companys Josep Maria Moragriega i Carlos Hinojosano va ser tràgica. "Vam percebre que ens tractaven diferent de la resta de presos i, com ho vivíem des de l'eufòria de la resistència, no va ser dramàtic i va ser curt", reconeix Aurtenetxea. A Catalunya va haver-hi unes 15.000 submissions.
El motor: les conviccions
En una roda de premsa convocada després de la sortida de presó, els tres herois asseguraven tenir un gran suport en el moviment antimilitar, tant per part de formacions polítiques com de figures importants del món de la cultura com Lluís Llach, Marina Rossell, María del Mar Bonet que estaven disposats "a fer el que fos" per reforçar la lluita. No obstant això, el veritable motor de l'antimilitarisme eren les conviccions. "La nostra campanya de desobediència tenia una anàlisi profunda i a llarg termini, oberta a mil hipòtesis. Partíem d'un risc, ens enfrontàvem a l'exèrcit, que l'any 1989 era un aparell de l'Estat totalment autònom i amb una capacitat d'influència política i social molt gran que disposava de la lleva de la gent durant molts anys", assegura Aurtenetxea.
La decisió personal és insubornable
Fer la mili significava donar suport a la violència i per a l'antimilitarisme això era innegociable. No tot van ser flors i violes, la lluita en alguns moments va ser dura i en alguns territoris hi havia molta repressió, però els ideals van acabar sent més infranquejables que unes reixes. "La decisió personal és insubornable. Superada la primera barrera de la por, on es va veure clar que la presó no superaria el convenciment personal, no hi havia res a negociar", conclou Aurtenetxea.