L'escola de Joaquim Maria Puyal i els seus apòstols
Cafè d'idees
- L'autor del llibre El factor Puyal, Josep Maria Déu, explica al Cafè d'idees el llegat de Joaquim Maria Puyal
- El narrador va marcar un abans i un després a la ràdio no només amb l'idioma català, sinó amb una identitat pròpia

L'escola de Joaquim Maria Puyal i els seus apòstols
El periodista Joaquim Maria Puyal va fer la primera narració de futbol en català des del començament de la Guerra Civil. Va ser el 5 de setembre de 1976, a Ràdio Barcelona. Josep Maria Déu, periodista i autor del llibre El factor Puyal, parla al Cafè d'idees d'una tècnica que va reinventar la manera de narrar el futbol la qual ha creat escola per la seva exigència i riquesa tècnica en llengua catalana.
La catalanització de les transmissions
Déu, qui va va compartir micròfon amb Joaquim Maria Puyal durant una dècada, confirma que el llibre dona veu a 12 persones que han format part dels equips de Puyal que se'ls bateja com "els apòstols". "La gent que hem treballat amb Puyal hem seguit el seu llegat i hem evangelitzat el mestratge", explica el periodista. L'escola del que fou la veu del Barça durant dècades es caracteritza per la llengua i la manera d'utilitzar-la a l'hora de narrar els partits. La periodista Gemma Nierga apunta que el fet de ser el primer en comentar el futbol en català el va obligar a pensar tot un lèxic que no existia. "L'any 1976, el que s'escoltava als mitjans a Catalunya era en castellà. Per tant, s'havia de decidir com es farien servir les expressions castellanes en català", diu Déu. També s'havien d'adaptar expressions angleses i sudamericanes.
L'autor assegura que Puyal va crear una terminologia, un diccionari, per esclarir els dubtes lingüístics que sorgien a l'hora de traslladar conceptes al català. Acollirien entrenador, del castellà, o míster, de l'anglès? Mantindrien el corner dels anglesos? Com traduïrien l'expressió castellana zafarse del contrario? Per completar aquesta tasca, segons Déu, va ser clau la col·laboració del lingüista Jordi Mir. El periodista també reivindica la figura de Manuel García Terán, director de Radio Barcelona a la dècada dels 70 i un ferm defensor dels criteris democràtics, de la innovació i de l'aposta pel català a la ràdio. García Terán liderava un equip amb figures com el locutor Constantino Romero, el presentador del programa d'RTVESaber y Ganar, Jordi Hurtado, el col·laborador del Cafè d'idees, Pitu Abril, el periodista Ramon Pellicer i la presentadora Isabel Gemio. "García Terán va ser el Hansi Flick de l'època", assegura Déu.
El primer que es va posar la bufanda
La periodista Carme Barceló apunta, a banda de l'ús del català, que Puyal va generar una sensació de proximitat emocional a l'oient. "Escoltaves el futbol que parlaves a casa, te'l feies teu", afirma la periodista en referència a la naturalitat amb la que parlaven els membres de l'equip de Ràdio Barcelona. De fet, tal com diu Gemma Nierga, Puyal va decidir no ser imparcial, va declarar-se partidista i va ser honrat. "En aquella època, els treballadors dels mitjans no podien dir de quin equip eren. Era un pecat, aparentment eren neutrals", indica Déu.
Els treballadors dels mitjans no podien dir de quin equip eren
En aquest sentit, "Puyal va trencar amb la dinàmica i declarava ser partidari del Barça, pero també havia de ser honrat", diu el periodista. És a dir, si hi havia una falta fora de l'àrea a favor del Barça, no podia dir que era penal. Els sentiments no podien estar per sobre dels fets, encara que no agradessin. Joaquim Maria Puyal assegurava que era impossible narrar un partit de manera neutral. El periodista Pitu Abril ho corrobora, recorda que "el futbol és passió, que no és mai neutral" i afegeix que el fet que Puyal es declarés culer "li va donar credibilitat".
Puyal declarava ser partidari del Barça, pero havia de ser honrat
Narrador intergeneracional
El periodista Marc Brau pensa que la grandesa de Puyal s'evidencia en la trascendència entre generacions. "Puyal ha estat capaç d'unir els que per primera vegada escoltaven una transmissió en catala amb els de l'encara Messi", afirma Brau. Per als adults, Puyal és la veu del gol de Koeman a la final de la Champions de 1992 a l'estadi de Wembley que va donar al Barça la primera Lliga de Campions de la història. Per als joves, és el narrador del gol maradonià de Messi al Getafe el 2007 amb el famós encara Messi. Menció especial també al mític Urruti t'estimo que va immortalitzar el penal que va aturar el porter blaugrana Javier Urruticoechea que va donar la lliga al Barça el 1985.
La incorporació de col·laboradors
Un dels trets de les transmissions de Puyal era la incorporació de col·laboradors, amb la peculiaritat que mai serien exfutbolistes o exàrbitres. "Tot plegat era com una orquestra i treballàvem sota aquest concepte. Tots els instuments tenien importància", diu Déu, sobre les narracions dels partits del Barça.
Preguntes curtes
Una altra característica de les transmissions de Puyal eren les preguntes curtes. El periodista pensava que les preguntes llargues donaven temps a l'entrevistat a pensar bé la resposta. Déu recorda al Cafè d'idees una anècdota on aplicava en la seva màxima expressió aquesta norma del mestre. Es rumorejava que el Barça volia fitxar Van Gaal d'entrenador i Déu era a la llotja del Camp Nou per preguntar-li al llavors president Josep Lluís Núñez sobre la possibilitat que el tècnic holandès arribés a Barcelona. "Em vaig apropar a Núñez i li vaig dir: 'Van Gaal?', no vaig dir res més", explica l'autor.
Em vaig apropar a Núñez i li vaig dir: 'Van Gaal?', no vaig dir res més
Un altre dia, i aplicant el mateix criteri, Déu li va preguntar al llavors entrenador del Barça, Johan Cruyff: "Per què juga Busquets?", referint-se al pare de Sergio Busquets, Carlos Busquets, en aquell temps porter del primer equip blaugrana. I Cruyff va respondre de manera encara més concreta i clara: "Perquè ho dic jo". Tal com diu el periodista, "contra la pregunta breu, un geni com el Cruyff va fer una resposta breu". Per tant, la segona lliçó del puyalisme és: "A més d'una pregunta breu, prepara'n unes quantes més", explica el periodista.
Recursos diferencials: entonació i pausa
Per a Déu el millor moment radiofònic de Puyal és el famós Encara Messi que mencionàvem anteriorment. Marc Brau comenta que el periodista Antoni Bassas creia que Puyal era l'exemple del fet que amb una simple entonació es pot narrar una jugada. "Anava pujant el to i la velocitat de la veu mentre l'oient s'imaginava la jugada sense que calgui dir cap paraula", raona Brau.
Anava pujant el to i la velocitat de la veu mentre l'oient s'imaginava la jugada
Déu conclou que "la pausa és el recurs que tenim les persones quan parlem que més bon resultat dona i que més difícil és de gestionar abans de dir segons què". No obstant això, el periodista assegura que una bona utilització d'aquest recurs "dona un resultat bestial a tots els ordres".
