Per què va fracassar la idea original del Park Güell de ser una urbanització per a rics?
Nous guerrers
- La llunyania del centre i les estrictes condicions de compra van frustrar el projecte residencial d'Antoni Gaudí al Park Güell
- Nous guerrers visita la Torre Bellesguard per descobrir el vincle entre Martí l’Humà i l'arquitecte

L’escalinata del drac del Park Güell
El Park Güell no sempre va estar pensat per ser un parc públic. A principis del segle XX, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí un ambiciós projecte urbanístic de luxe que, finalment, no va prosperar. El programa Nous guerrers ha aprofundit en els motius d’aquest fracàs i en la posterior transformació de l’espai.
La idea era construir 60 habitatges destinats als més benestants de Barcelona, envoltats de natura i amb vistes privilegiades sobre la ciutat. Tanmateix, només se’n van arribar a construir dos. Les dificultats d’accés, la distància respecte del centre i les estrictes condicions per adquirir-hi una parcel·la van ser alguns dels principals motius del fracàs.
Inspirada en els jardins residencials anglesos
L’any 1899, Eusebi Güell va adquirir uns terrenys a la coneguda Muntanya Pelada i va encarregar a Antoni Gaudí una urbanització de luxe inspirada en els jardins residencials britànics. D’aquí prové el nom de Park, escrit amb k.
Tal com explica Núria Grau, cap d’àrea de museografia del Park Güell, Gaudí era l’arquitecte predilecte de Güell, “aquell paladí que li permet donar forma als seus ideals”. A més, tots dos compartien els valors de la Renaixença, com ara “recuperar la identitat catalana, potenciar-la i transformar-la cap al futur”.
Alguns parlen que és una contraproposta de la Barcelona d’aquell moment
L’objectiu era oferir a la burgesia un entorn tranquil, envoltat de natura i allunyat dels problemes de salubritat i les epidèmies que afectaven la ciutat en aquella època. Barcelona es trobava també en un moment de creixement arran de la Revolució Industrial, en què el Pla Cerdà plantejava una expansió ordenada de la ciutat. El projecte de Gaudí, en canvi, apostava per un model urbanístic basat en la integració dels habitatges en el paisatge natural. De fet, Grau assenyala que “alguns parlen que és una contraproposta de la Barcelona d’aquell moment”.
Gaudí va projectar 60 parcel·les integrades en la natura, amb restriccions per preservar les vistes, la vegetació i la llum solar. Javier Serrano, encarregat de jardineria, explica a Nous guerrers que “no es podia edificar tota la parcel·la i fer un edifici gran. Havia de ser la sisena part”.
El projecte també incorporava viaductes, una plaça per espectacles i un mercat. Gaudí va assumir el paper d’urbanista, adaptant el projecte a les característiques del terreny. Tal com apunta Montse Rivero, secretària tècnica del Park Güell, “quan ell va planificar aquest parc, té molt clar quins són els elements naturals importants. Aquí és la topografia”. D’aquesta manera, Gaudí va aconseguir integrar infraestructures en el paisatge respectant el relleu natural.
Per què va fracassar el projecte?
Malgrat la seva ambició, la urbanització no va aconseguir atraure compradors. El principal obstacle era la distància respecte el centre de Barcelona i la manca de transport adequat.
Vistes de Barcelona des de la plaça de la Natura del Park Güell
Les condicions de compra tampoc ajudaven. Els propietaris havien de pagar una renda a Eusebi Güell per poder construir un habitatge, però els terrenys continuaven sent propietat de l’empresari. A més, havien de respectar unes normes estrictes sobre com construir les cases. Núria Grau descriu aquest sistema com “una mica medieval” i assenyala que els futurs residents havien de viure “en condicions una mica restrictives”.
A més, existia preocupació per la seguretat d’una zona força aïllada, fins al punt que Güell va finançar la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil a l’exterior del recinte. Per intentar impulsar les vendes es va construir una casa mostra, que acabaria sent la residència de Gaudí. Tanmateix, l’estratègia no va funcionar i el projecte es va abandonar.
D’urbanització privada a parc públic
Davant del fracàs comercial, Güell va començar a obrir l’espai a actes ciutadans el 1907, especialment celebracions catalanistes i aplecs de sardanes.
Després de la seva mort, el 1918, els hereus van oferir els terrenys a l’Ajuntament de Barcelona, que els va comprar el 1922 per 3,2 milions de pessetes. Finalment, quatre anys més tard, es va convertir en un parc municipal. Amb els anys, el Park Güell s’ha consolidat com una gran atracció turística. Des del 2013, l’acc��s a la zona monumental és de pagament per controlar l’afluència de visitants.
El que canviaria és que hi ha massa turistes
Actualment, el parc continua sent un important pulmó verd de Barcelona, però també genera debat sobre la massificació turística. Al programa Nous guerrers, Moritz, un alumne de l’escola Baldiri Reixac, situada dins del parc, es queixa d'això: “El que canviaria és que hi ha massa turistes i... jo voldria més tranquil·litat al parc. A vegades m’angoixen una mica els turistes. Tots fent fotos i haver d’avisar”.
El seu testimoni reflecteix el repte actual de trobar un equilibri entre l’atractiu turístic del Park Güell i el seu ús com a espai públic per a la ciutadania. Una situació que evidencia la transformació del parc al llarg de la seva història: d’un projecte d’urbanització privada que no va prosperar a un parc municipal que, més d’un segle després, s’ha convertit en un dels principals reclams turístics de Barcelona.