Mark Fisher va ensenyar tota una generació a sentir en la música contemporània la desaparició del futur. Obsessionada pels fantasmes del passat, la seva concepció de la hauntologia redundava en una mena de lògica de la depressió que ara Matt Bluemink rebat a The Future is not Lost (Becoming Press), un assaig on s’articula una lògica de l'esperança, on les veus del futur continuen orientant el present.
Bluemink no nega la ferida mostrada per Fisher, però escolta en una altra direcció: a través d'artistes com SOPHIE, Arca o Iglooghost, afirma que el futur no s'ha perdut i que encara ens parla per mitjà de la música. El resultat és una invitació a no limitar-nos a diagnosticar el món, sinó a refer-lo, repensant la nostra relació amb la música, la tecnologia i la cultura.
