Des de quan i per què se suposa que la cultura s’ha de justificar pel seu rendiment econòmic? El concepte d’indústries creatives sembla haver colonitzat el llenguatge i les prioritats del sector, fins al punt de convertir l’art i fins i tot les emocions traduibles a categories com ara “productivitat”, “innovació” o “benefici”.
A “La cultura no es una industria” (Liburuak), Justin O’Connor qüestiona aquest marc dominant de les polítiques culturals contemporànies mostrant com el desplaçament cap a lo rendible ha tingut conseqüències tràgiques: precarització del treball cultural, desgast dels professionals i una pèrdua progressiva de la dimensió política i pública de la cultura.
Per l’autor, l’alternativa és clara: recuperar la cultura com a bé comú, com a dret social i com a infraestructura essencial per a la vida democràtica.
