El drama d'una generació amb l'habitatge: el preu puja un 114% i els salaris només un 31% en l'última dècada
- Un pis que costava 200.000 euros al 2016 ara en val 430.000, segons l'Institut Nacional d'Estadística
- El topall dels lloguers que s'aplica a les zones tensionades des de 2024 n'ha estabilitzat el cost, però ha rebaixat l'oferta
La dirección de esta página ha sido copiada en su portapapeles
Cristina Hurtado pateix la paradoxa de l'habitatge. Catalana de 28 anys i amb feina indefinida com a divulgadora científica, viu a un pis compartit amb dues companyes més a Badalona. No paguen massa, tal com està el mercat: 975 euros entre les tres. Però és una quantitat suficient per dificultar-li l’estalvi mes rere mes.
I ahí ve la paradoxa, com més s'escura les butxaques amb el lloguer, menys possibilitats té d'accedir a comprar-se una casa. Ni que siga, a pagar l'entrada: "És un sistema molt pervers, perquè no pots accedir a un habitatge de compra i pagues un lloguer que t'està menjant molta part del teu sou. Llavors entres en aquesta roda infinita", expressa Hurtado.
Mateix drama atravessa Clàudia Puig, barcelonina de 27 anys. El perfil és similar: feina indefinida, família que mai ha passat dificultats econòmiques i abocada a viure de lloguer. Almenys de moment. Ella es deixa 350 euros al mes, a banda de les despeses, per tenir independència habitacional. Així que la paradoxa de l'habitatge també la sobrevola. Sap que, sense l'ajuda dels pares, ho tindria impossible. I fins i tot amb l'ajuda, el panorama és poc encoratjador.
"Els meus pares volen vendre un pis que tenen llogat per repartir els diners entre la meua germana i jo. Però és un pis que, venent-lo, no ens dona ni per una entrada", lamenta Puig.
L'habitatge és el drama de tota una generació, la de les persones d'entre 20 i 40 anys que arrosseguen una dècada de preus desorbitats i miren l'horitzó sense esperança. La dinàmica canvia molt a poc a poc.
Augment habitatges i salaris
La crisi de l'habitatge s'explica, en bona mesura, per la carrera a dues velocitats que s'ha produït durant les últimes dècades entre l'augment dels preus de l'habitatge, que van a l'esprint, i l'augment dels salaris, que van al ralentí.
El cost de les cases a Catalunya s'ha duplicat en l'última dècada, des del 2015 fins ara, segons les dades de l'Índex de Preus d'Habitatge de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). O el que és el mateix, ha crescut un 114%.
Els salaris a Catalunya durant el mateix període, en canvi, s'han incrementat només un 31%, segons les dades de l'INE i de l'Institut d'Estadística de Catalunya. Així, la diferència entre ambdós és considerable.
El codirector de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona, Carles Donat, explica que, en les fases de creixement econòmic, "els preus pugen més ràpid que els ingressos", tal com va ocòrrer entre el 2000 i el 2008, a la bombolla immobiliària. En canvi, en moments de crisi econòmica, "els preus no baixen a la mateixa velocitat".
Una visió que comparteixen la presidenta del Col·legi d'Economistes de Girona, Rosaura Jiménez, i Miquel Morell, membre del Col·legi d'Economistes de Catalunya. "A Catalunya tenim un dèficit crònic, ja que cada any es construeixen la meitat dels habitatges que es necessiten", comenta ella, i ell afig que "el dèficit actual és de 150.000 cases".
De 200.000 euros a 430.000 en una dècada
Més enllà del percentatge, veiem un exemple al món real. Una casa de 80 metres quadrats a Barcelona que fa deu anys costava 200.000 euros, avui en costaria 430.000. Inassumible per a joves com Cristina Hurtado, que se'n fa creus del drama. "Has d'estar obsessionat per trobar algun habitatge als portals immobiliaris. Si esperes mitja hora, ja tenen milers de sol·licituds", expressa després d'haver-ho patit personalment.
Així doncs, independitzar-se de casa dels pares s'ha tornat una qüestió de capital social. Una tieta que lloga la casa a un preu raonable, una parella que hi viu a la segona residència dels pares o una herència immobiliària que arriba a la família. "La vertadera divisió de classes que hi haurà serà si els teus pares et poden ajudar a pagar un pis o no", considera Puig.
Però no tothom disposa d'aquest capital social per començar. Estan abocats al lloguer, a no poder estalviar i, per tant, a una marató en la qual, a mesura que avancen, la meta es va allunyant. "El lloguer s'endú la meitat dels sous i després no queden diners per qüestions com alimentació, transport o cultura i oci", critica Txema Escorsa, del Sindicat de Llogateres.
Set habitatges per sota de 900 euros
Una mostra més de la crisi immobiliària és que, a Barcelona ciutat, només queden set habitatges per sota dels 900 euros mensuals a un dels principals portals immobiliaris. No sorprèn, doncs, que l'habitatge estiga instal·lat al número 1 de les preocupacions dels catalans des de fa més d'un any, segons el Centre d'Estudis d'Opinió.
I ja no és un problema exclusiu de les grans ciutats o de la costa; l'ona expansiva va ampliant-se cap a les àrees metropolitanes. Unes zones, però, que per a ser atractives i repartir millor la tensió habitacional han d'estar millor connectades. "Més transport públic i més infraestructures", segons demanen els economistes Miquel Morell i Rosaura Jiménez.
Topall de lloguers
Amb l'objectiu de frenar la carrera a l'esprint dels preus del lloguer, Catalunya va començar a aplicar el topall dels preus a partir de març del 2024 en les anomenades zones tensionades. Ara, quan ja han passat més de dos anys des de l'aplicació, hi ha un resultat doble. D'una banda, els preus s'han estabilitzat en uns 850 euros al mes de mitjana; d'altra banda, l'oferta ha caigut de 35.000 cases a 28.000.
Els experts tenen posicions contraposades al respecte, mentre que Donat defensa que el preu a Barcelona seria de "1.400 euros de mitjana i no els 1.190 actuals", Morell critica que "el topall redueix l'oferta".
Siga com siga, a la comparació generacional, els joves d'ara surten perdent. No és qüestió d'idealitzar el passat, però sí que és cert que les generacions anteriors tenien més poder adquisitiu al mercat immobiliari. Perquè, mentre la carrera entre habitatges i salaris continue tan desequilibrada, a l'esprint i al ralentí, la bretxa generacional seguirà esquerdant-se. "Els meus pares, a la meua edat, ja s'havien casat i ja tenien un pis. Amb això ho dic tot", conclou Hurtado.
