Joan Roca

Conversem amb Joan Roca, el xef del Celler de Can Roca. El gran de tres germans que han sabut entendre's i traslladar la fraternitat familiar al negoci que ha convertit aquest restaurant en el segon millor del món segons la prestigiosa revista britànica "Restaurant". En Joan parla sempre en plural, no vol atribuir.se els mèrits d el'èxit del Celler de Can Roca i no es cansa de dir que el reconeixement és per als tres: "Mai no ens hem plantejat com hauria estat si no ho haguéssim fet junts ". És tan bona la relació que en Joan ens confessa que cada dia, els tres germans i l'equip del restaurant, una cinquantena de persones, dinen a casa la mare dels Roca. Confessa que una de les coses que el fa més feliç és veure que la mare està orgullosa que els tres fills s'entenguin i treballin plegats. Analitzem el fenomen Ferran Adrià i quan li demanem què en pensa dels qui diuen que ell n'és el continuador ens diu que no. "El Ferran Adrià no té substitut. Una figura com la seva i la història del Bulli és molt difícil que ningú pugui ocupar-ne el seu lloc". Parlem del boom que ha experimentat el món de la cuina els darrers anys, la cuina és cultura, la cuina entra a les universitats, els cuiners són ara Honoris Causa i respecte això en Joan Roca demana que se'n faci un millor ús: " La cuina sempre ha estat cultura però ara ha adquirit una rellevància social que s'ha de saber gestionar bé. De vegades sembla que se'ns utilitzi". Anima les administracions que facin ús de laimportància que ha adquirit el món de la cuina per aprofundir en els hàbits alimentaris, promoure crèdits a les escoles per aprendre a menjar. També denuncia la paradoxa que "En el moment en que més es parla de cuina, es fan més llibres i més programes de tele sobre cuina, és quan menys es cuina a casa!. S'ha d'incentivar que els nens entrin a la cuina".

En el terreny més personal en aquesta conversa desacobrim que el Joan Roca i el cantant i músic Gerard Quintana (Sopa de Cabra) van ser companys de pupitre quan eren petits a l'escola Joan Bruguera de Girona "En Gerard Quintana i jo érem molt tímids. Cap dels dos podíem pensar que arribaríem on hem arribat". Parlem d'aquella època i del poc que s'imaginaven que les seves vides anirien per on han anat. I quan parlem dels focus, la fama, els premis, les estrelles i la possibilitat que tot això el faci perdre el nord en Joan ho té clar: "l'entorn, la família, la dona, els fills em fan tocar de peus a terra"