Sinopsi
Enric Prats, doctor en Pedagogia i professor de la Universitat de Barcelona, considera que la crisi educativa catalana no es pot explicar només pels resultats de les proves PISA. Segons l'expert, el cas català respon a una "cadena d'errors metodològics" que ha fet que les dades no siguin homologables, però el soroll polític generat al voltant de PISA no hauria de desviar l’atenció dels problemes estructurals. Prats defensa que calen polítiques educatives estables i sostingudes a mitjà i llarg termini, i critica la successió de consellers i canvis al Departament d'Educació, que dificulten aplicar, avaluar i consolidar qualsevol programa.
Un dels principals problemes que assenyala és el malestar del professorat. Prats explica que els docents mostren alhora una elevada satisfacció amb la seva feina i un alt nivell d’estrès, una contradicció que atribueix a unes condicions laborals i professionals poc adequades. Reclama una carrera docent millor dissenyada, més reconeixement i més confiança en els mestres, i considera que les decisions pedagògiques han de correspondre als professionals de l'educació, no als polítics. També rebutja assenyalar les pantalles, els ordinadors o la intel·ligència artificial com els grans culpables de la situació perquè són eines que han d'estar al servei d'uns objectius educatius clars. En paral·lel, reivindica la lectura, les biblioteques i el paper de les famílies, a qui demana més confiança i diàleg amb els docents.
Finalment, Prats reclama un gran acord polític sobre educació que es mantingui durant 10 o 15 anys i que permeti treballar amb continuïtat, al marge de les disputes partidistes. Defensa una escola inclusiva com a element essencial d'una educació democràtica i considera que qüestions com el català no haurien de convertir-se en motiu de confrontació dins del debat educatiu. Malgrat el diagnòstic crític, l’expert es mostra optimista: per a ell, educar implica tenir un horitzó, fixar objectius i treballar de manera sostinguda per resoldre els problemes.
