Ràdio 4: la lluita per sobreviure

1991: salvada pels Jocs Olímpics

El 25 de juliol de 1991, a les vuit del vespre, va cessar tota la xarxa estatal Radio4, que va connectar des d'aquell moment amb la programació de Radio 1 i Radio 5. Només dues emissores van escapar del tancament: Sevilla, que es va mantenir activa un any més per cobrir l'Expo'92, i Barcelona, que va continuar emetent amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Durant aquells mesos, l'emissora de Barcelona es va transformar en La Ràdio Olímpica, amb butlletins informatius en dotze idiomes diferents. Passada la cita esportiva, el rumor no va trigar a córrer: Ràdio 4 tancaria també un cop acabada aquella missió puntual. El 13 de desembre d'aquell any, coincidint amb el 15è aniversari de l'emissora, els treballadors van convocar una vaga de 24 hores per reivindicar-ne la continuïtat. La presidenta del comitè d'empresa, Anna Comas, ho va resumir com "el desmantellament progressiu de recursos econòmics i humans" que patia tot RTVE. Finalment Sevilla va tancar i Ràdio 4 a Catalunya va quedar com a única supervivent de tota la xarxa estatal.

2006: 26.136 signatures contra el tancament

A principis de 2006, la direcció de RTVE va anunciar un pla de sanejament de l'ens públic que incloïa, entre altres mesures, el tancament de Ràdio 4. Segons el llavors president de la SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials), Enrique Martínez Robles, Ràdio 4 era l’emissora "de major cost per oient d’Espanya i una de les més cares d’Europa. Dels 7,5 milions de persones que hi ha a Catalunya, només 8.500 persones l’escolten, i d'aquesta manera no serveix per a res; ni és servei públic ni cohesiona el territori".

Davant l'amenaça de tancar l'emissora, els treballadors van reaccionar ràpidament. Van llançar la campanya "Ràdio 4 és viva", amb pancartes al carrer i el suport d'oients, sindicats, partits polítics i gent de la cultura. Van recollir 26.136 signatures en contra del tancament. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va proposar una sortida pròpia: crear un consorci públic, amb l'Estat, la Generalitat i corporacions locals, perquè RTVE perdés la titularitat de Ràdio 4 sense que deixés d'emetre. La proposta no va prosperar, però finalment, el juny del 2007, Santiago González, després de ser elegit director de RNE, va anunciar que l'emissora no cessaria les seves emissions, argumentant que "el valor de Ràdio 4, a part de l'històric, és que està present a tota Catalunya".

2009: "tocada de mort"

Menys de tres anys després Ràdio 4 va tornar a viure una forta crisi interna. Al juny de 2009, la direcció de RTVE va suprimir de cop els contractes per obra i va prescindir dels col·laboradors externs de la cadena.

Els treballadors ho van denunciar en un comunicat: l'emissora quedava "tocada de mort", buida de contingut propi i a un pas del tancament tècnic per falta de personal. Un cop més, les protestes internes i els reajustos a la corporació van permetre que Ràdio 4 continués emetent.

Tres crisis, tres intents de tancament i cinquanta anys de resistència resumeixen la trajectòria de Ràdio 4. Des de la desaparició de la xarxa estatal Radio 4 fins als diversos ajustos interns de RTVE, l'emissora catalana ha desafiat tots els pronòstics adversos i ha sobreviscut a cada amenaça. Mig segle després del seu naixement, continua sent l'única supervivent d'aquell projecte radiofònic i l'única emissora pública estatal que emet íntegrament en català, demostrant que, malgrat els obstacles, una idea que ha resistit tres intents de tancament continua plenament viva: «Ràdio 4 és viva».