Obrim les portes del Xavifòrnia al director David Serrano i a Natalia Verbeke, una de les protagonistes de Lapönia, l'adaptació cinematogràfica de l'exitosa obra teatral de Cristina Clemente i Marc Angelet. La pel·lícula ens trasllada a un escenari nadalenc idíl·lic que salta pels aires a causa d'una revelació infantil sobre el Pare Noel. El que comença com una anècdota sobre la il·lusió dels nens acaba derivant en una guerra dialèctica sobre els models de criança i les mentides que sostenen les nostres famílies. A través del xoc cultural entre el món mediterrani i el nòrdic, Lapönia funciona com una comèdia esmolada que ens posa un mirall davant de les nostres pròpies incoherències i la sobreteorització de l'educació actual. El repartiment el completen Ángela Cervantes, Julián López i Vebjørn Enger.
Avui ens visita Salvador Perpiñá per presenta la seva nova novel·la: El prisionero de la planta 15. Ambientada en un Madrid de 1966 fosc i hipnòtic, el relat converteix l'icònic Edificio España en un laberint físic i moral on un excombatent de la División Azul i detectiu morfinòman, Víctor Cano, s'enfronta a la desaparició d'una jove i als seus propis fantasmes. A través d'aquest thriller d'atmosfera densa, Perpiñá fa ús del gènere negre com un mirall de la memòria i la culpa d'una Espanya que preferia no fer-se preguntes. La novel·la no és només un misteri criminal, sinó un descens als abismes d'uns personatges trencats que sobreviuen entre la monumentalitat franquista i la sordidesa més absoluta. Una obra que funciona com un acte de resistència narrativa per mirar de front les ferides que encara no han cicatritzat.
Per acabar el Xavifòrnia d’avui ens visita El Cuarteto de Nos, la mítica banda de Montevideo que ha convertit la ironia, l’humor negre i la reflexió existencial en un fenomen transatlàntic. Amb el seu tour Puertas, el grup liderat per Roberto Musso torna a Barcelona el proper 4 de juliol a la sala Razzmatazz, demostrant que segueixen sent mestres a l'hora d’explicar veritats incòmodes a través d'un rock que esmola el bisturí a cada lletra. Més enllà dels seus himnes generacionals, el quartet uruguaià destaca per la seva capacitat de resistir a l'algoritme i a les modes passatgeres, apostant per cançons amb contingut que conviden a mirar-se per dins. En una era de consum ràpid, ells reivindiquen el gir de guió i la paraula precisa, mantenint intacta aquesta mirada cínica però lúcida sobre la societat que els ha permès connectar amb milers de fans sense necessitat de frens de mà ni autocensura.
