Hiperràbia és un artefacte literari, ni un true crime, ni una novel·la psicològica. Ferran Grau explora la naturalesa de la violència en un homenatge directe a La Taronja Mecànica d'Anthony Burgess i es centra en un fet real que ens va sacsejar fort com a societat: el crim del caixer.
Ferran Grau parteix de la premisa de tres adolescents, en Ludo, l'Uri i el Xapa que surten de nit a veure què els ofereix la ciutat. Barcelona s'ha convertit en el seu territori de jocs i diversió. Als seus cors encara ressonen cançons i sentiments infantils, però també els atrau tota la parafernàlia feixista. Les seves bretolades no tenen res d'innocent i la violència els porta a ensopegar una nit amb una persona sensellar que dorm en una oficina d'estalvis. La Rosario Endrinal va ser assassinada el 16 de desembre de 2005.
Ferran Grau ens proposa un nou argot, el xeno, amb el que aquests adolescents es comuniquen i que ens condueix a reflexionar i qüestionar-nos d'on sorgeix la violència i si és possible la redempció. Hiperràbia parla d'una generació frustrada i d'una de les obsessions literàries del seu autor, l'estudi de la violència de classe d'uns joves de la zona alta de Barcelona. L'assassinat va ser un acte vil, mesquí, deshonest, sòrdid i repulsiu.
Ferran Grau ens parla de la impunitat en grup per la gènesi d'un acte violent però també ens fa reflexionar sobre la violència institucional i la dificultat d'inserció social després d'haver passat per la presó i haver acomplert una condemna. El càstig comporta més càstig i un centre penitenciari pot convertir-se en la Universitat del Crim. Una proposta literària arriscada però que val molt la pena.
