Normalment, pensem en l’art com el fruit d’un procés creatiu, quelcom que no existia abans i ara existeix gràcies a l’acció de l’artista. Però l’art pot ser també el resultat d’un procés destructiu, quelcom que existia abans i ara ha deixat d’existir. La conseqüència de la intervenció artística pot ser una absència, una manca de forma o de discurs on abans n’hi havia.
Alineant-se, per exemple, amb la consigna anarquista de Bakunin, que deia que per construir alguna cosa nova, primer cal destruir completament l’antiga que ha de substituir, al segle XX, les avantguardes artístiques, disruptives per definició, van aprofundir en la idea de la creació a través de la destrucció.
Una pràctica “negativa”, per dir-ho d’alguna manera, que va servir, simultàniament, per revelar la possibilitat d’un altre tipus d’art i, sobretot, per posar en entredit la noció tradicional de l’art. La mateixa noció, quasi sacralitzada, què articula la indignació que desperta, d’altra banda, la destrucció d’una obra d’art.
