A un quart de nou del matí del 6 d’agost de 1945, el bombarder de les forces aèries nord-americanes Enola Gay va deixar caure la bomba Little Boy sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. Tres dies després, a les 11 del matí del 9 d’agost, un altre bombarder dels Estats Units, el Bockscar, va llençar Fat Mani sobre Nagasaki.
Els bombardejos nuclears d’Hiroshima i Nagasaki van cobrar-se la vida d’unes 120.000 persones, quasi totes civils, i van ferir-ne més de 36.000. No hi ha dades que permetin dimensionar els problemes de salut que durant anys va provocar la radiació nuclear de Little Boy i Fat Man, tant en els qui eren vius en el moment de l’atac com en generacions posteriors.
Els d’Hiroshima i Nagasaki són els únics bombardejos atòmics de la història. Però de cap manera poden ser reduïts a una anècdota macabra. L’impacte de les explosions, la imatge traumàtica del bolet atòmic, va transformar el món per sempre. L’ésser humà va ser conscient per primera vegada de la seva capacitat per autoexterminar-se, i la por davant aquesta perspectiva va jugar un paper determinant durant la Guerra Freda posterior. Aquesta por, aquest saber que, en efecte, l'espècie humana podia acabar-se, va signifcar també una bomba cultural, la radiació de la qual va provocar innumerables mutacions en les arts i els moviments socials, pacifistes i ecologistes.
