25:03 28 dic 2014 A una comarca de gran bellesa com és La Garrotxa, és troba un lloc on la estètica és també molt important. Ens referim a Les Cols.Aquest restaurant és una referència en diferents àmbits: gastronòmic, en primer lloc, i des del punt de vista arquitectònic, en segon. La història va començar aviat farà vint-i-cinc anys, quan Fina Puigdevall, filla del mas anomenat Les Cols, va obrir un restaurant als baixos de la masia.L’establiment funcionava prou bé, però, al cap d’uns anys, la Fina va voler donar un pas endavant i va encarregar una remodelació a RCR Arquitectes. Volia llum a la cuina i unificar els espais dedicats a menjador. El resultat va ser trencador i radical. I va dur el restaurant a la portada de llibres i revistes d’arquitectura. Per RCR, segons ens explica Carme Pigem, la C del grup, fer Les Cols va comportar actuar en un lloc on l’arquitectura es viu, i no només es mira. Els propietaris, la Fina i el seu marit, Manel Puigverd, cap de sala, van pensar que havien d’adaptar la seva cuina al nou espai. I així van arribar a les dues estrelles Michelin i a una proposta sempre ajustada a l’estacionalitat i al territori, als productes que són realment i exclusivament de quilòmetre zero. Una proposta que s’ha anat radicalitzant i, en la que, ara mateix, no inclouen, per exemple, peix fresc.

25:54 14 dic 2014 Via Veneto és un dels pocs restaurants barcelonins dels que tothom ha sentit parlar. La posada en escena, la cuina - distingida amb una estrella Michelin-, l'ambient i la discreció són els trets que el caracteritzen. Però l'essencial és la personalitat i dedicació del seu propietari, Josep Monje. Monje va arribar a Barcelona provinent d'un petit poble del Pirineu als 14 anys. Havia de treballar i ho va fer en el primer que va trobar, de cambrer. Però de seguida va enamorar-se de l'ofici. De llavors ençà s'ha convertit en un amfitrió extraordinari, al que acompanya, de fa uns anys, el seu fill, Pere Monje. Els dos segueixen cada detall del seu establiment: des de controlar el pes exacte dels productes que han encarregat cada dia a llegir tots els diaris per conèixer a tothom que sigui o pugui ser client seu.

27:33 07 dic 2014 Josep Colomer Trias i la seva esposa, Anna Maria Kammüller, són els amfitrions perfectes: amb la seva cortesia, una cordialitat exquisida i un ‘savoir faire’ indiscutible per a les relacions humanes, han estat rebent durant més de cinquanta anys polítics, estrelles de Hollywood, toreros, militars, músics, escriptors i tota mena d’hostes que han passat pel Trias, un dels establiments hotelers més emblemàtics de la Costa Brava. 

25:05 30 nov 2014  “Es difícil explicar la relación personal con el balneario. Yo no me entiendo a mi mismo sin el balneario”. Qui així es descriu, no és altre que Walter J. Ankli, copropietari del Balneari de Caldes de Boí i hereu d’un llinatge de precursors del termalisme al Pirineu lleidatà que hi ha apostat durant quatre generacions, “Es un remanso de paz. Es mágico. Es único. ¿Dónde puedes ir que, a parte de bonito, de que comes bien, te encuentres luego mejor? Es difícil”

1:29 25 nov 2014  “Es difícil explicar la relación personal con el balneario. Yo no me entiendo a mi mismo sin el balneario”. Qui així es descriu, no és altre que Walter J. Ankli, copropietari del Balneari de Caldes de Boí i hereu d’un llinatge de precursors del termalisme al Pirineu lleidatà que hi ha apostat durant quatre generacions, “Es un remanso de paz. Es mágico. Es único. ¿Dónde puedes ir que, a parte de bonito, de que comes bien, te encuentres luego mejor? Es difícil”

28:04 18 ago 2014  No cal ser un enamorat del luxe ni de la Costa Brava per allotjar-se a l’Hostal de la Gavina. L’establiment, construït a la Punta d’en Pau, entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro, vincularia aquest trosset de paradís de la Costa Brava amb la família Ensesa. A principis dels anys 20 del segle passat, Josep Ensesa Gubert, fill d’un industrial gironí, intel•ligent, innovador, tenaç i persistent, convencé son pare per a que Ii cedís el que eren uns ermots per edificar-hi vivendes, de seguida que veié el potencial turístic d’aquells paratges. Així fou com Senya Blanca, la casa familiar d’aquell visionari, obrí el camí d’una urbanització, S’Agaró, que des del 1932 ha tingut el seu epicentre en l’Hostal de la Gavina, un petit establiment hoteler que ha vist com les 11 primeres habitacions s’han multiplicat gairebé per set amb el pas dels anys sense perdre el gust per l’art, i com el culte a la bellesa ha continuat impregnant totes les seves estances, tots els seus passadissos, amb tapissos flamencs, talles romàniques, làmpades de Murano, gerros de Sèvres, arquimeses i mobles antics que l’han convertit en un petit museu a l’abast dels seus hostes.

28:07 14 ago 2014  Quan l’avi de l’actual propietari va tenir la idea de convertir el que era una explotació agrícola en establiment d’hostes, els veïns li van prendre el pel: no creien que ningú arribés a aquelles contrades de Peramola i opinaven que l’home no volia treballar. Dècades més tard, el que és ara un hotel de quatre estrelles s’ha convertit en referència indiscutible. No hi ha platja, ni romànic, ni res que el situï en un entorn turístic: “Qui ve a Can Boix, ve a Can Boix”, diu Joan Pallarès, l’actual propietari. I quin és el secret per atreure clients d’arreu, any darrera any? Segur que la cuina és un d’ells. Primer era casolana i ara és més sofisticada, però sempre d’alt nivell. I l’ altre és la cura extrema que Joan Pallarès i la seva dona, Teresa Alba, posen en tots els detalls. Això inclou acompanyar personalment els hostes a fer una excursió en 4x4 o presentar-los un pescador expert que conegui recons tranquils quan les aigües del Segre baixen remogudes. També, estar amatent a les noves aficions o interessos dels turistes: de veure com observaven la diversitat ornitològica de la zona o els estels que lluïen en un entorn net de contaminació lumínica, n’han sortit activitats noves. Els Sopars Starligth són una de les cites freqüents a l’estiu, amb l’ajut dels experts de Celístia Pirineus.

25:20 13 ago 2014 Un dia de primavera, quan tenia 11 anys, a Jaume Subirós el van venir a buscar per treballar com a grum en un establiment que s’acabava d’obrir. Era el Motel Empordà, al costat de Figueres. Amb els anys, Subirós va anar aprenent l’ofici. En tenia 30 quan el fundador del Motel i sogre seu, Josep Mercadé, va morir prematurament. Mercadé havia aconseguit renovar i modernitzar la cuina catalana tradicional, com ens explica el poeta i artista Narcís Comadira; a més d’haver introduït aquí plats i ingredients de la cuina francesa. Mort Mercadé, Josep Pla, client habitual del Motel, amb taula i habitació fixes, encomanava a Subirós la seva por de que la gent seguis venint per veure el final. No sols no va ser així sinó que l’establiment ha superat els 50 anys d’història, i compta amb el reconeixement de tots els grans xefs de l’actualitat. 

25:05 12 ago 2014  Els Piqué, encapçalats per l’Ernest, el patriarca de la família, ho van tenir clar des del començament: ells no en sabien res del món de la restauració, així que, a banda de continuar confiant la cuina en el Bernardino Campoy, el xef, tota la família es va arromangar per tal d’ajudar a que el nou negoci familiar tirés endavant. Corria l’any 1992.   Divuit anys abans, el 1974, havia nascut en un extrem de Vilafortuny -un dels barris residencials de Cambrils-, Mas Gallau, un petit restaurant a peu de carretera fruit de la iniciativa de dos socis. L’establiment que en un principi va cobrir amb escreix les expectatives dipositades per la clientela, va acabar per esmerçar l’energia d’aquells emprenedors i passà a mans dels Piqué que en van saber treure el fruit.   Els mateixos comensals que freqüentaven el Menjador Pairal, molts d’ells estrangers que s’hi aturaven per agafar forces durant els viatges d’anada i tornada entre les seves residències d’estiu i llurs països, van ser els que els van engrescar a tirar endavant un nou projecte, un hotel de 38 habitacions, on fer-hi sojorn durant aquells llargs trajectes. Després, amb el ‘boom’ del turisme a la Costa Daurada, va venir un camp de golf que els diferencià del turisme de platja.

27:34 11 ago 2014  Als responsables del Monestir de les Avellanes un dia, un client, els va demanar quin cd posaven al matí, per tenir-lo i endur-se a casa aquells cants d’ocells tant diversos. I és que a l’hostatgeria es viu un ambient de calma, envoltada de natura. Es vol oferir als hostes un parèntesi en la seva quotidianitat. Situat al terme municipal d’Os de Balaguer, a La Noguera, l’establiment és una antiga abadia del segle XII reconvertida pels germans maristes. Ells hi van arribar a començaments del segle XX, fugint de la Setmana Tràgica. Durant anys va allotjar un seminari. El descens de vocacions va portar l’ordre a obrir-lo als visitants, ens explica el germà Ramon Benseny. En van fer una hostatgeria i també una casa d’espiritualitat. L’hostatgeria -que funciona com qualsevol hotel- és un lloc de tranquil•litat i convivència, amb habitacions austeres, sense televisió, per convocar la pau exterior i interior. 

27:17 08 ago 2014  A la trajectòria de la Fonda Europa, nascuda a Granollers l’any 1771, hi tenen un paper important els esmorzars de forquilla que tenen lloc els dies de mercat, els dijous. Per això tots els membres de la família Parellada que es dediquen a la hostaleria es van aplegar al voltant d’una taula, un d’aquests dies. Ramon Parellada, propietari de la Fonda Europa i del Senyor Parellada, a Barcelona, i les seves germanes Teresa, propietària de Can Ribas, i Ada, al front del Semproniana, es van trobar amb el seu cosí, Paco Solé Parellada, amo del 7 portes de Barcelona. La feina de fondista forma part del ADN de tots ells. I és aquest tema, el que vol dir ser fondista, l’eix vertebrador de la conversa. 

25:51 07 ago 2014 Com la majoria de dies que baixava a Barcelona, la Marta Domènech va engegar la ràdio del cotxe sense posar especial atenció en aquell programa matinal. Però hi va haver tres paraules que li van encongir el cor: incendi, hotel, Falset. Un curtcircuit a la bugaderia va fer trontollar els fonaments d’un hostal que era molt més que això, era casa seva, la casa que l’havia vist créixer. I aquelles paraules li van canviar la vida per sempre: la Marta va decidir deixar Hong Kong i tornar al Priorat per assumir el seu major repte professional: fer renàixer de les cendres l’Sport, perquè era evident que el foc no podia destruir, aquella nit de setembre de 2007, la voluntat de la família Domènech.  

26:11 06 ago 2014  Hi ha un lloc on podem arribar atrets per l’art de l’any 1000 o per les darreres investigacions en matèria d’alimentació i salut o, també, a la recerca d’un hotel tranquil o d’un restaurant estrellat. Són algunes de les possibilitats que ofereix Món Sant Benet. Quan Caixa Manresa es va quedar el monestir de Sant Benet de Bages només pensava en preservar-lo. Però la idea va evolucionar i, a més de restaurar l’edifici i crear una museografia avançada, es va recuperar també l’antiga casa de la família de Ramon Casas, es va crear un entorn turístic de qualitat i es va allotjar i potenciar Alícia, la fundació que investiga la innovació tecnològica en la cuina i tracta de millorar els hàbits en alimentació. I amb tot això es va inaugurar, ja en mans de la Fundació Catalunya La Pedrera, l’any 2007. 

27:53 05 ago 2014 L’any 1987, a una cantonada del Passeig de Gràcia de Barcelona, va aparèixer un lloc peculiar: el Mordisco. Tenia una gran barra compartida, on es servien amanides i entrepans gourmands fets al moment. Al front hi era Rosa Esteva. S’acabava de separar, tenia quatre fills i cap experiència. I volia un lloc on una dona pogués menjar sola. La idea va quallar i el lloc es va convertir en punt de trobada de dissenyadors i artistes. El dissenyador Javier Mariscal i el propietari de Vinçon, Ferran Amat, recorden com era el Mordisco i ens ajuden en aquest perfil coral de Rosa Esteva.

27:14 04 ago 2014  Paquita i Lolita Reixach porten tota la vida al capdavant d’un establiment que va començar com a benzinera, l’any 1952. La germana gran, Paquita, va arribar a Caldes d’Estrach amb 17 anys per despatxar al sortidor. Un dia, un transportista li va demanar si podia dinar alguna cosa. L’hi va donar el que s’havia preparat per ella. A partir  d’aquell moment, els camioners van fer del lloc una parada imprescindible. I la família sencera s’hi va abocar. Amb bons productes , encert, receptes de la mare i una dedicació absoluta van anar convertint l’Hispània en referència indiscutible de la cuina clàssica catalana. Encara avui, Paquita i Lolita segueixen preparant diàriament, a les set del matí, Els plats de les mestresses, i després atenen al menjador.

00:23 29 may 2014