Oriol Maspons, el fotògraf jove d'esperit
- El fotògraf Oriol Maspons ha mort a Barcelona als 84 anys i deixa un llegat d'imatges irrepetibles
- Immers en la gauche divine, va formar part dels artistes que fugien de l'establert i gaudien de la vida
- Maspons té obres exposades al MOMA de Nova York i ha llegat el seu fons al MNAC
- Recuperem dos programes 'Crear i viure. Fotògrafs Ara' i 'L'Odissea' dedicats a Maspons
FRANCESCA PUIG
Oriol Maspons va poder acedir a una joventut ben diferent de la de molts joves catalans: nascut el 1928 a barcelona, el 1956 ja era a París, enviat per l'empresa d'assegurances on treballava, però bebent de tot el que aquella Europa li oferira. Explica Maspons que la feina de fotògraf la va percebre a la capital francesa perquè va veure que seria senzilla, que li permetria viure'n i alhora gaudir de la vida. I així ha estat.
Maspons retrata per conèixer gent i gunyar-se la vida divertint-se
Ho explica al primer documental que oferim en motiu de la seva desaparició el mes d'agost de 2013, i que pertany a la sèrie 'Crear i viure, fotògrafs ara'. Josep Maria Carandell entrevista Oriol Maspons a casa seva, al costat de la seva esposa i mentre el fill -Àlex, un nen- mira els quadre i fotos dels oriols, els ocells grocs dels quals Maspons du el nom amb orgull.
El documental mostra els gestos de l'època, una conversa animada, un parell o tres d'emplaçaments i prou, però és una retrat biogràfic del propi retratista. L'acompanyen escoltant l'explicació d'aspectes diversos de la seva vida al saló de casa, al zoo de Barcelona fent fotos d'una de les seves dèries: Floquet de Neu, del qual explica la història davant la càmera. I al seu estudi, on exposa la seva filosofia de la vida, de la política... Cal tenir en compte que el programa és del 1983, quan encara el món és dividit en dos blocs pel Teló d'acer. Ell diu que es posiciona 'on s'està més còmode...'
“Una de les seves dèries va ser Floquet de Neu, del qual n'explica la història davant la càmera“
Durant l'entrevista de Carandell, Oriol Maspons pronuncia molt els morts 'retratista', 'retratar', tant en ús a Catalunya durant dècades, i que es van perdent. La seva companya el defineix a l'enregistrament com a inquiet, dinàmic i jove d'esperit, 'tot i l'edat!', matisa. Llavors, Maspons tenia 54 anys.
Professionalment, treballà a Paris Match, Elle i Boccacio, va fer fotos per a Gaceta Ilustrada, Interviu, premsa generalista, la indústria del tèxtil, el món de la moda... I per amistat amb els germans Tusquets, les portades de molts llibres.
“Les fotos Maspons més conegudes són les de la gauche divine i les del Somorrostro“
Les imatges més conegudes de Maspons pel gran públic són les que va fer al barri de barraques del Somorrostro, les dels joves hippies a Eivissa els anys 70, i sobretot, l'anomenada 'gauche divine'.
En un determinat moment, Maspons decideix conèixer els artistes de Hollywood. Com ho farà? Doncs els fa de fotògraf. Diu que sobretot recorda Billy Wilder, que 'llavors ja era vell!' diu el fotògraf.
Té obres exposades al MOMA, el Museu d'Art Modern de Nova York i el seu llegat, 1.500 fotos, l'ha deixat al MNAC, el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Ho va anunciar el 2010. El 2006 havia rebut la Creu de Sant Jordi.
Senyores i gossos, no necessàriament per aquest ordre
El fotògraf Maspons estimava moltíssim els animals. I explica que s'anomena com un ocell, l'oriol. Quan en realitat el nom deriva de sant Josep Oriol i Bogunyà, barceloní nascut el 1650 i enterrat a Santa Maria de Pi. Però aquest faceta d'autoconstrucció el defineix clarament, com un membre més dels moviment que fuig de l'establert, que viu immers a l'esquerra divina, aquella que ell mateix retrata. I amb encert.
Al segon treball que hem trobat a l'Arxiu de TVE Catalunya sobre el fotògraf, un capítol del programa L'Odissea, Maspons explica que més li agradava retratar, no calia que fos per aquest ordre, eren 'senyores i gossos'.
Es tracta del capítol de L'Odissea titulat 'Personatges de companyia', amb guió, direcció i presentació de Lluís Quinquer. Està dedicat al llibre de Maspons 'Personajes de compañia' (Àmbit, 1995) en el que Maspons retrata persones amb les seves mascotes. I per primer cop, diu Quinquer, fa fotos d'animals en un estudi. No cal dir que tal com ha estat sempre la seva firma, són fotos impecables, que comuniquen i transmeten, que parlen de l'instant i de la història fins arribar-hi, amb una il.luminació i composició excel.lents.
Segons Lluís Quinquer, amb la firma d'aquest llibre, Maspons 'trenca la falsa imatge del país i del que hi passava'.
