Com cada dimarts, ens visita la nostra sexòloga Eva Moreno, terapeuta de parella i fundadora de Tapersex®, a la nostra SEXcIÓ de sexualitat, vincles i emocions. Avui abordem un tema tan atractiu com delicat: narcisisme i sexualitat, sexe davant del mirall. Parlem d’aquesta “armadura brillant” que sovint amaga una autoestima fràgil, i de com la seducció narcisista pot ser intensa, magnètica i addictiva. Analitzem com és el sexe amb una persona narcisista, què és l’addicció al reflex —quan el desig neix més de la pròpia imatge que de la connexió real—, i com el cos pot convertir-se en un fetitxe o en un objecte de validació constant. També posem el focus en el gaslighting sexual, aquesta forma subtil de manipulació emocional dins la parella que pot generar dubte, culpa i desorientació al llit. I ens fem la gran pregunta: es pot construir una sexualitat sana quan el narcisisme forma part de la relació? Tanquem amb el nostre PPP, Punt Per Pensar, per endur-nos una reflexió que vagi més enllà del mirall.
I tanquem de la millor manera possible amb Nena Daconte, que aquest 2026 celebra els 20 anys del seu primer disc, He perdido los zapatos. Dues dècades després que “En qué estrella estará” es convertís en banda sonora d’una generació, el projecte torna a obrir-se amb “Idiota (Edición 20 Aniversario)”, una revisió que no pretén sonar més jove, sinó més veritable, més conscient, més fidel a qui és avui. Darrere del nom hi ha Mai Meneses, una artista que va transformar la fragilitat en tornada corejable i el “m’estic trencant” en una experiència compartida. Ara presenta 20 Años buscando los zapatos, un recorregut pel seu catàleg amb noves lectures i col·laboracions que prometen reordenar emocionalment aquestes dues dècades de cançons que no passen de moda… passen factura. I potser per això enganxen tant. A l’entrevista parlem del retrobament amb aquella primera Mai —la que emociona i la que potser abraçaria per dir-li “para ya”—, de què ha canviat i què ha decidit no tocar a “Idiota” per respecte a la ferida original, i de les cicatrius que encara sonen sense necessitat de dir-les. Reflexionem sobre què passa quan una cançó deixa de ser teva per convertir-se en himne popular, sobre les etapes fosques, la reconstrucció i la confiança, però també sobre la indústria actual: l’era playlist, les col·laboracions com a estratègia, el paper de la intel·ligència artificial i el repte d’escriure lletres que no sonin a eslògan. I tanquem amb una pregunta clara i honesta: aquest 20 aniversari és un “sobreviví”, un “volví”… o un “ara sí m’escolto”?
