Com cada dimecres, ens visita el nostre traficant d’endorfines, Toni Cano, que avui deixa els carrers per entrar a estudi i obrir melons d’aquells que generen debat immediat: arriba afònic després d’una excursió per la serralada de la Marina —diu que per una nova al·lèrgia—, comenta la polèmica campanya “pocavergonya” de l’Ajuntament de Barcelona i els cartells de Sant Jordi que han encès les xarxes, defensa que l’amor no és estanc i que ens enamorem de persones, i posa sobre la taula la controvèrsia per la condecoració a Teresa Turrión, amb un sou de 140.000 euros cuidant els fills de la família reial britànica; tot plegat mentre reflexiona sobre una Generació Z que no vol manar, fet que connecta amb el seu gir cap a posicions més extremes, i ho lliga amb un altre gran tema: la dificultat real d’accedir a l’habitatge en contrast amb la crítica fàcil a qui manté un nivell de vida per sobre de les seves possibilitats.
Per acabar el Xavifòrnia d’avui ens visita Taburete, que arriben en un moment clau de la seva trajectòria: ja no com aquella banda marcada pel soroll mediàtic, sinó com un grup que ha resistit prou per començar a parlar de recorregut propi. Després d’un primer gran parón en deu anys, van tornar amb El perro que fuma el novembre de 2025, un disc que ells mateixos defineixen com un “nou despertar” i també com el seu treball més autobiogràfic, on s’intueix una mirada més adulta i menys disfressada. Ara, en plena gira de 2026, després de passar per sales com Razzmatazz a Barcelona, continuen alimentant aquest relat amb nous llançaments com “Primer intento” i amb moviments inesperats com la seva participació en la banda sonora de la nova pel·lícula de Torrente. Més enllà de si agraden o irriten, Taburete han convertit aquesta combinació de fidelitat de públic, polèmica i resistència en una identitat pròpia, arribant avui amb la sensació que, darrere del personatge i de les etiquetes, hi ha una banda que encara té molt a dir.
