Avui visita el Xavifòrnia Judit Neddermann. Des de Vilassar de Mar, fa una dècada que construeix un univers propi entre el pop d’autor, el jazz i l’aroma mediterrània, amb una manera de cantar que sembla més confessió que escenificació. Cançons com Luna no busquen cridar: busquen quedar-se.
Ara celebra 10 anys d’escenaris amb un projecte molt especial: revisita el seu repertori amb la GIO Symphonia i la seva banda, amb direcció i arranjaments de Joan Albert Amargós. Un “canvi de pell” que no vol fer les cançons més grans, sinó més fondes. La pregunta que plana és poderosa: què passa quan una peça íntima es vesteix d’orquestra? L’engrandeix… o la despulla encara més?
Parlarem amb ella sobre risc i bellesa, sobre el vertigen de perdre el control davant d’una simfònica, sobre el balanç vital que implica celebrar deu anys de trajectòria, sobre els “no” que l’han salvat i sobre com es negocia la memòria del públic amb el desig d’habitar el present. També sobre llengua, col·laboracions, fragilitat i valentia. I sobre què pesa més en un silenci absolut: el privilegi… o la pressió.
I per si no n'hi hagués prou, també ens visita l’equip protagonista de “Balandrau, vent salvatge", l’Álvaro Cervantes i la Bruna Cusí, que estrenen el 20 de febrer de 2026. El debut en llargmetratge de ficció de Fernando Trullols porta a la pantalla els fets reals que van sacsejar el Pirineu català el 30 de desembre del 2000, quan un grup d’amics va quedar atrapat pel torb al Balandrau en una de les tempestes més dures que es recorden. Amb Bruna Cusí i Álvaro Cervantes al capdavant, la pel·lícula és un relat de supervivència, però sobretot una reflexió incòmoda sobre el límit, el lideratge, la fragilitat i aquella confiança tan humana del “no passarà res”. Parlarem amb ells sobre el pes de representar una història real, sobre com es fa present un enemic invisible com el vent, sobre memòria i respecte, i sobre què ens ensenya aquesta història quan la natura decideix que no negocia.
